dilluns, 19 de febrer de 2018

Kusottare

S'acostuma a dir que la llengua catalana no és feta per l'insult, que la llengua catalana és mancada de formes prou expressives com per anihilar amb el verb, per ferir amb incivilitat i grolleria, per esllomar amb paraules. Però aquesta és una afirmació inexacta, doncs no és pas la llengua qui falla, sinó el parlant, d'habitud un català, això és, una persona poruga i prudent que mai no gosarà aixecar la veu, no fos cas que destorbés. S'imaginen vostès a un mascle afroamericà de pell tatuada, musculatura hipertrofiada i fundes d'or a les dents, revòlver a la cintura i punxó a la butxaca, comportant-se a la catalana manera? No pas, impossible, del tot. Només quan es mastega l'odi, quan la mirada espedaça i els punys són a punt, la paraula pot ser feridora. Altrament, tot serà anar enfilant arcaismes servint-se de la verbositat del capità Haddock, d'aquells nyèbits de catracòlics del mal rellamp que tan agraden al meu petit.