dimarts, 6 de març de 2018

Inu desu ka

I és en eixir de la taberna, després de beure i més beure amb delitós excés, que emboirat i torrat torno cap a casa amb el pas incert i la mirada perduda. I arribat a la intimitat de la llar ensopego amb bèsties i mals endreços, perboco i sento als veïns, que satisfets esbufeguen per l'esforç de la colga. I un cop ja sóc ajagut sobre l'ample matalàs, desada la roba i raspallades les dents, m'enllamineixo de la fosca que m'agombola. I allà on és l'armari veig altes torratxes i gentils donzelles, però també un ca gegantí que m'escomet amb fermesa. Insensat ca! crec cridar, per què m'escometeu? I en sentir la queixalada udolo adolorit, i esbufego i esgaripo, renego i colpejo. Però no hi ha ca, i al meu costat jeu l'horror, amb el cap esberlat i la cara desfeta. I el llit és vermell, com vermelles són les meves mans, i tot és vermell. Però ja se m'enduen, emmanillat i silent, doncs tot allò que digui serà usat en contra meva, m'adverteixen. I jutjat i escarnit compleixo condemna, amb la fenedura adolorida i el pensament capgirat. I un, dos, tres, quatre i fins a tretze anys, em diuen els que hi entenen, que allà m'hi he passat. I ara tot m'és advers i desconegut, places i carrers, posats i paraules, circumstàncies i esdevenir, i sense cap sentit, aquesta faula és acabada.