dijous, 8 de març de 2018

Basu no onnanoko

I és en passar pàgina i apartar per un moment la vista del text, que resto sobtat per la presència de dues cames al meu costat. Dues cames que bé deuen pertànyer a algú, probablement a la persona que deu ser asseguda a la meva dreta, més aviat una dona, si haig de fer cas a les mitges que embolcallen ambdues cames. I és que concentrat com estava jo en la lectura no m'he adonat de com algú s'asseia al meu costat, i ara que finalment me n'adono, no puc més que provar d'imaginar com és aquella a qui pertanyen les esmentades cames. I així, sense aixecar la vista ni tombar el cap, m'imagino que la desconeguda és una dona jove, d'una abraçada càlida i acollidora, d'amples malucs i un lleuger sobrepès. Sens dubte una d'aquelles persones, d'habitud dones, sempre disposada a renunciar al propi caprici per tal de satisfer el caprici dels altres.

I és poca estona després, quan veig com les cames s'alcen, que em tombo i comprovo que sí, que la desconeguda és força jove, de formes generoses, malucs amples i un sobrepès evident. Però també de faccions agradables, encara que excessivament maquillades, destacant per sobre de tot l'artificiosa vermellor dels seus llavis. I abans que l'autobús marxi de la parada, tinc l'oportunitat de sentir l'agradabilíssima veu de la desconeguda, que saluda a una noia que l'espera a la vorera. I ja amb l'autobús en marxa no puc més que envejar, ni que sigui per cinc segons, a la coneguda de la desconeguda, i també a tots els seus altres coneguts i saludats, i, per sobre de tot, a aquell que anys a venir sens dubte la prenyarà i gaudirà del goig d'envellir al seu costat.

Però en repassar el text dels paràgrafs anteriors veig la grossa inconveniència de les paraules escrites, és a dir, la seva inoportunitat en referència al present que em toca viure. Doncs bé he fet una descripció física d'una desconeguda a qui m'he pres la llibertat d'observar d'amagatotis, i he gosat esmentar amb paraules grassofòbiques alguns trets del seu físic. Uns trets que només són acceptables d'ésser esmentats per la pròpia persona, i sempre com a mostra de viure amb normalitat i sense complexos les pròpies circumstàncies. I també he esmentat de manera més aviat crítica un excés de maquillatge, com si em fos lícit menystenir la imatge personal d'una desconeguda. A més, he donat per feta la seva identitat sexual amb una heteronormativitat esgarrifosa, assignant-li un rol reproductiu talment el paper de tota dona fos infantar.

Encara sort que ningú no és perfecte.