dijous, 12 de juliol del 2018

Burondo no onna no ko

Aquest vespre tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Deuen venir del nord, em dic, en agradar-me com m'agrada l'obvietat. I, quan el presentador de l'acte on som dóna peu a l'entrada de la bandera alemanya, les noies esclaten en irreflexius crits d'aparent joia, avinentesa que em confirma la grossa obvietat. 

Com que la cosa allarga i l'espai exterior on som convida a un cert relaxament en les formes, de tant en tant alguna de les noies s'alça, corre esvalotada d'aquí cap allà, i sovint acaba abraçada amb alguna altra noia esvalotada o amb algun dels adults que semblen acompanyar-les, persones totes elles també de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Les noies, tot sigui dit, vesteixen samarretes vermelles i semblen molt cofoies. De tant en tant s'hi canta l'Stella Splendens, cant polifònic que em plau d'allò més i que, en certa mesura, tempera la incomoditat de la situació, doncs en no ser jo una noia impúber de cabells rossos, pell clara i ulls blaus, no sé ben bé que hi faig, allà on sóc, més enllà de repetir-me que tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus.