dissabte, 21 de juliol de 2018

Anata wa Watashi o Oboete Imasu Ka

Torno a viure entre les coses
que em recorden
que he existit.

Ahir vaig rebre un correu electrònic d'algú amb qui vaig viure una certa intimitat farà cosa de vint anys, que aviat és dit, i de qui feia molt de temps que no en sabia res. I aquest algú, com qui pica a una porta amb poca determinació, m'ha escrit per fer-me saber que aquests dies d'estiu em recorda. Però, m'he demanat jo en llegir les seves breus paraules, em recorda a mi, o en creure que em recorda a mi tan sols és recorda a ella? I en aquestes he recordat jo els versos de na Sílvia Bel de més amunt.

I és potser per això, o potser tan sols per tocar el que no sona, que no m'he pogut estar de respondre i preguntar si realment em recordava a mi, o tan sols s'estava recordant a ella, doncs en ser com és tan incert això de la pròpia existència, trobo que mai no està de més recordar-se a un mateix.