dimecres, 10 de desembre del 2014

Platònov-san no hon o yonde imasu (II)

Al matí en Kozlov va passar molt de temps dret sobre el cos adormit d'en Pruixevski. El turmentava que aquell líder intel·ligent dormís com un ciutadà insignificant entre les masses ajagudes i perdés l'autoritat. En Kozlov va haver de pensar profundament en aquella circumstància incomprensible: no volia ni podia permetre el perjudici que causava a tot l'Estat la línia inadequada del cap d'obres, escriu Platònov a La rasa.

El primer cop que vaig llegir Bulgàkov vaig riure a cor que vols. Aleshores jo encara trobava reconfortant el somni de la utopia, i les aventures de l'amic Satanàs al país dels Soviets em resultaren d'allò més hilarants, encara que va ser el propi Bulgàkov el primer en advertir-me que parés compte, que m'ho mirés bé, que potser riure no era ben bé el que tocava o, si més no, no només riure. Anys després ja no vaig riure amb la lectura de Dovlatov, si de cas se'm va escapar algun somriure mesurat, fet com de passada, doncs la pròpia mala llet de l'autor m'impedí el riure i prou que ja tenia jo notícia de quin pa s'hi donava, al país dels Soviets. I ara, per molt que la narració hi pogués convidar, amb Platònov no em surt el riure, ni ni el somriure, ni poc ni molt, gens, doncs prou bé sé que tots el que es descriu era pres amb la màxima serietat i consideració pels coetanis de Platònov, que no reien pas ni, sobretot, permetien cap riure, ni somriure, ni dubte, ni crítica, ni exegesi, ni res, doncs davant la construcció del socialisme només l'entusiasme hi era, no només permès, sinó obligat.

Què els Déus em protegeixin, doncs, dels entusiastes que em furten el riure.