dissabte, 6 de desembre de 2014

Escítia ni imasu ka

I així com les altes serralades del Kirguizistan, les grans planúries dels antics escites domadors de poltres em resulten una terra mítica més enllà de tot coneixement racional. Les fèrtils i horitzontals terres de les conques del Dnièper, el Don o el Volga em porten el record de les paoroses franges horitzontals de les darreres pintures de Malevic, de l'abundosa sang vessada per blancs, verds, roigs i negres en temps de batusses civils, de les lectures de Bulgàkov i de les imatges de Dovjenko. M'imagino planes sense principi ni fi, un espai homogeni, isotròpic, perfectament cartografiat per Platònov a Txevengur, quelcom més que una novel·la, una prosa abassegadora que no hauria de tenir començament ni final. Els homes naixem i morim, cert, i els llibres comencen i s'acaben, també cert, però la prosa de Platònov resulta un continu del qual no es pot imaginar ni principi ni final, per molt que els seus llibres, coses dels objectes, tinguin una primera i una darrera pàgina. Caldria, doncs, llegir Platònov en desordre, primer unes poques planes, tancar el llibre i tornar-lo a obrir a l'atzar, llegir unes altres poques planes i tornar-lo a tancar i a obrir, i així anar fent, indefinidament, una i altra vegada, sense principi ni fi, talment haguéssim nascut dins les seves planes i haguéssim de morir dins les seves planes, de les que no seríem més que un discret peu de pàgina.

La rasa, en canvi, de moment em fuig de la mítica del paisatge, encara que la sensació de ser dins d'un gran ens inabastable es manté, prova, potser, de la inabastabilitat de la prosa de Platònov.