dilluns, 22 de desembre de 2014

Basu de ikimasu ka (I)

Essent nosaltres a l'altra vorera, veiem amb disgust com el vint-i-dos ix de la parada sense que ens sigui possible aturar-lo per tal de poder-hi pujar, doncs per fer això ens caldria creuar el carrer amb el llum del semàfor en vermell, grossa imprudència. Però el semàfor, és clar, canvia i podem creuar, encara que l'autobús ja no és a la parada, sinó aturat al nostre davant, al semàfor, allà on el conductor té prohibit d'obrir les portes per deixar-hi entrar o sortir passatgers, tot i que no dubto que si li demanés amb un gest que ens permetés de pujar-hi, el conductor, com altres cops ha fet, ens obriria. Aquest cop, però, anem bé de temps i no passa res si ens hem d'esperar a la parada sis, set o vuit minuts a que vingui el proper vint-i-dos, i és per això que no faig cap gest al conductor. No obstant això, en ser al costat de l'autobús la porta davantera s'obre i el conductor ens adreça una mirada de simpatia, tot i que no em sembla reconèixer en ell a cap dels habituals conductors del vint-i-dos. Pugem, doncs, donem les gràcies i el bon dia, introduïm els nostres títols de transport en una de les dues petites màquines cancel·ladores de títols de transport que trobem a banda i banda del pas, i ens dirigim al lloc habitual on acostumem a fer estada dalt del vint-i-dos.