diumenge, 5 d’abril de 2009

Undō

A l'espai públic de l'interior d'illa on faig temps, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral a on, més tard, és de suposar que jugaran nens petits. La imatge que ofereixen és tan curiosa que començo a escriure, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral, i resto aturat en no saber com continuar. Per sort, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc, alhora que continuo escrivint, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc. I aturat de nou em distrec en sentir un trepig al meu darrere. Em tombo i veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadires que resten lliures, i comença a menjar-se un entrepà que treu de la bossa que li penja a l'espatlla esquerra. Torno, doncs, a escriure, en tombar-me veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadir... però m'aturo en veure com els adolescents s'alcen i comencen a passar. És aleshores que poso el tap al bolígraf, el deso amb la llibreta a la butxaca de l'abric, i marxo a recollir a la petita A., que a dos quarts plega de la bressola, la mateixa hora en què ells, els adolescents que em fan de rellotge, acostumen a tornar cap a classe.

1 comentari:

Antígona ha dit...

La cuestión es que nuestras palabras y lo que acontece son mundos inconmensurables. Por más que uno trate de atraparlo, al final sólo tenemos eso: palabras.

El diccionario suele ser la prueba más palpable de ello. Las palabras sólo remiten a otras palabras. Las duplicaciones de tu texto me lo han hecho recordar.