dilluns, 13 d’abril del 2009

Kokkyo (II)

De vegades, sense buscar-la, sense voler-ho, sense fer cap esforç, creuem la frontera amb la mateixa facilitat amb que ho fèiem quan érem petits. I de tan estrany com se'ns fa restem sorpresos, admirats de la sort de trobar-nos en aquell reialme on tot és possible. Incrèduls, mirem al nostre voltant amb la mirada de l'infant que ja no som, fins que el desassossec creix en nosaltres, doncs recordem que ens esperen, o que se'ns fa tard, o que el sol es pon, o que fa fred o calor, o ves a saber què. I és clar, prudents, responsables com som, reculem i tornem enrere, al confortable i prosaic món de cada dia.

Després, més tard o a l'endemà, tan aviat com ens és possible, amb la intendència a punt i sense cap obligació a la vista, mirem de tornar i prenem el mateix camí. Però per molt que ens hi esforcem no arribem a creuar cap ratlla, i tot i que reconeixem el paisatge, aquell pont, aquella giragonsa, aquell arbre caigut... no trobem la ratlla per enlloc. És aleshores que un cop més el desànim ens aclapara, i capcots, no ens resta més que recular, de nou amb el neguit de creure que fora del món que ens envolta, res ja no és possible.