Xerxes aquí és el punt central, una figura eminentment tràgica: creu en la seva bona sort, que els déus criden Pèrsia al domini universal, no atén les veus crítiques del seu entorn, i la seva ascendent confiança li fa oblidar que és un home. Excedeix el que els déus li assignen, penetra bojament en l'esfera d'ells, viola la naturalesa i profana temples, fins que l'error el llança a la ruïna total.
Són aquestes paraules del prevere Manuel Balasch a la introducció de la Història d'Heròdot, referides a Xerxes, rei de reis de l'imperi persa, l'Assuer del llibre d'Ester. Són temps de la segona guerra mèdica, popularment coneguda pels fets del pas de les Termòpiles i per la batalla de Salamina, que acabaren amb la desfeta de l'invencible exèrcit aquemènida i el retorn de Xerxes a Pèrsia, on trobà noves penes.
Però no cal dir-se Xerxes ni provar d'ocupar l'Àtica per creure follament en la pròpia sort, sentir-se el favorit dels déus, no atendre les veus crítiques i embriac de confiança oblidar la pròpia condició de mortal, excedir en molt allò que els déus ens han assignat, actuar contra natura i profanar els temples, fins atènyer la cobejada ruïna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada