Són aquests versos de Yu Xuanji.
I més enllà de la meva condició de mascle, més enllà de la distància geogràfica que em separa de la Xina, més enllà, també, dels més de mil anys que m'allunyen de la dinastia Tang, i encara més enllà de la no sempre fàcil interpretació i traducció dels pictogrames xinesos, les paraules de Yu Xuanji em confonen. Entenc, només faltaria, que la seva condició de dona devia suposar-li una evident manca de reconeixement, una absoluta indiferència sinó menyspreu i hostilitat per part dels altres, però bé una cosa és el reconeixement i una altra la vàlua, que en res hauria de veure's afectada pels seus vestits.
Però un cop més m'erro i peco d'idealisme, d'aquell lleig idealisme que tant acostumo a criticar, talment la vàlua fos alguna cosa per ella mateixa, i no, tan sols, l'enutjós reconeixement dels mèrits de cadascú per part dels altres, aquell mateix reconeixement, contingent i circumstancial, que cap relació guarda amb els propis mèrits. Tant és així que avui, deu de gener de dos mil tretze, potser es podria escriure, si més no a casa nostra, que odio que els meus vestits de dona donin valor als meus poemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada