dimecres, 9 de gener de 2013

Tokai no mannaka imasu

Enmig del brogit de la ciutat jo mateix acostumo a esdevenir brogit. I essent brogit travesso carrers, pujo i davallo escales, aturo vehicles de transport col·lectiu, menjo entrepans i camino, sobretot camino, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. I encara enmig del brogit, essent jo mateix brogit, sense ni tan sols aturar-me cullo amb golafreria tot allò que crec trobar al meu pas, ara això, ara allò, i encara caminant començo a cercar les paraules, però sempre amb cura de no ensopegar amb aquells que no gasten la meva gambada, ni amb aquells que baden, ni tampoc amb aquells que incomprensiblement no segueixen el meu camí, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir, si no és que resto distret per la bellesa d'aquelles que trobo al meu pas, d'aquelles de qui enyoro l'escalf, d'aquelles que anomenem dones, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir aquelles engrunes, no pas de veritat, ni tampoc de saviesa, però sí d'alguna cosa, ni que sigui només un miratge, aquelles engrunes, doncs, d'entre tot allò que vaig espigolant, que em poden fer creure que viure, d'alguna manera, paga la pena.