divendres, 8 de setembre de 2006

Cadi-san ni noborimasu

Hi podem pujar per la vessant nord, per canals esculpides a la roca o travessant boscos i pedregars. O per la solana, per prats socarrats o per impenetrables esteses de boix. O carenant, des del Moixeró. Tant és, doncs, arribem per on arribem, un cop som a la carena del Cadí ja no podem anar més enllà, doncs no hi ha cap més enllà a on anar. Tot allò que veiem als nostres peus, al nostre voltant, és d’allà on venim, no pas un més enllà a on anar.

I sense més enllà només ens queda tornar, capcots, ens agradi o no, un cop més, a la terra baixa d’on venim, d’on som. Si no és... si no és que un dia, lúcids, ensopeguem, i en el rodolar de la devallada trobem, finalment, el nostre lloc.

6 comentaris:

lola ha dit...

Jo és que ja no pujo. Assumeixo del tot la terra baixa.
Hi ha un escrit de Pla de perplexitat i disgust davant les muntanyes -diu que no les "entén"- que em fa petar de riure per identificació.
En el meu únic viatge als Alps, m'ofegava davant aquella naturalesa gegantina. No vaig respirar bé fins que vam baixar i vaig retrobar un paisatge agraït, cultivat per l'home, dolç. Una mica ensopit, certament, però... Diria que no crec en Déu per aquest atabalament que em produeixen les muntanyes.


Lola

elur ha dit...

Segur que no hi ha cap més enllà? n'estàs del tot segur?
No podem rodolar carena amunt?

M'agrada especialment aquest post.

Un petó.

Hannahh ha dit...

Menuda cuestión, encontrar nuestro sitio... ¿No hay nada más, más allá de la cadena de la sierra del Cadí? ¿Todos venimos de la tierra baja? ¡Me temo que sí. En cualquier caso, "lacarena del Cadí" es tan hermosa o más que las montañas del Canigó, esas tan frescas y soleadas...

Un entrañable abrazo

Hannah (la que sí existe, al menos en su ilusión y a su particular manera)

La hormiguita ha dit...

El camí sempre ens troba.
Saludos

O..O ha dit...

i jo que de sempre he vist el Cadí, presidint el meu poble, de ben petita em pensava que tot s'amagava radere seu, i que per sortir i fugir, només em podia dirigir cap allà...i ara resulta que no hi ha res?

o potser...es tracta de buscar el tresor del Cadí?

Cerillo ha dit...

A les “Enseñanzas de don Juan” quan Castaneda neòfit visita per primera vegada el mestre, el deixa en una estança buida per que hi passi la nit amb el deure de trobar en el arrossinat habitacle el seu lloc. Aquest lloc ideal i únic el troba lluent després de passar a nit d’un costat a l’altre. Tots sabem o hauríem de saber que no existeix, sobretot de manera permanent, però també sabem que sense l’esperança de que hi sigui tot seria més difícil.