dimarts, 28 de juliol de 2020

Toshokan ni imasu (II)

Un altre dubte és saber si hi ha una sala final. Si n'hi ha, i si n'és abastable, si algun dia el llibreter de torn em xiuxiuejarà que he arribat al final. Podria ser que aquesta darrera sala existís, però que ningú no pogués viure prou anys com per arribar-hi. O potser resta reservada als lectors més excepcionals, si és que semblant categoria té algun tipus de sentit. Però de vegades m'imagino que aquesta sala final existeix i és abastable. I aleshores, què? què s'esdevé després? Potser aleshores esdevindré jo mateix bibliotecari, si de cas els bibliotecaris són aquells pocs escollits que han passat per totes les sales. O potser aleshores esdevindré escriptor, doncs bé els llibres s'han d'escriure. Podria provar de preguntar al bibliotecari, però encara que amb amabilitat sempre defugen qualsevol tipus de conversa, doncs el silenci dins la sala és sagrat.

Per allò que llegeixo és evident que existeix un món exterior a la biblioteca. Un món on la gent s'aquefera amb mil i una ocupacions. De petits juguen i estudien, de joves festegen, i ja adults treballen i fan créixer una família. A l'exterior, si faig cas a les lectures, les persones viuen alegries i decepcions, moments de joia però també de dolor. Hi ha guerres, revolucions, gent que passa gana i penalitats, i d'altres que viuen a l'abundància més excessiva. Suposo que és en aquest món exterior on hi van a parar els que decideixen marxar de la biblioteca. De vegades tinc curiositat per algunes de les coses que llegeixo. Com deu ser un petó? com deu ser el dolor? i l'amor? Però la curiositat no em dura gaire i sempre acabo recordant un aforisme que vaig llegir fa un parell de sales, els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Potser fora d'aquí també es podria llegir, i d'aquesta manera es podria abastar tot, vida i lectura, lectura i vida. Però seria igual de complerta, una lectura compartida amb les alegries i els neguits del viure?

Cap comentari: