Kore o yomitai desu ka

Llestos, ho vols llegir? pregunto a la meva companya en donar el text per bo; tot i que només és un primer esborrany, afegeixo cercant la seva indulgència. Tot seguit ella s’asseu i comença a llegir el que acabo d’escriure, i en acabar em mira i diu, ah, has tornat a escriure el de sempre. I jo resto sorprès per les seves paraules, potser irritat, i replico que no, i ara, que no escric pas sempre el mateix, i menys avui. Però tot seguit em contradic a mi mateix i m’embarbusso argumentant que tothom escriu sempre el mateix, que tot escriptor (escriptor?) escriu sempre la mateixa novel·la, el mateix vers, com no pot ser altrament. I afegeixo, encara, que els grecs ja ho varen escriure tot, i abans els egipcis o els sumeris, que potser foren els primers a escriure, i que des d’aleshores no fem més que repetir-nos, una vegada i una altra, i que així ha de ser.

Però en restar sol de nou i rellegir el text em resulta evident que un cop més és el de sempre, escrit com sempre, i que, com sempre, la meva estimada companya té tota la raó.