Kurisumasu omedetō

Ennuvolat amb els meus pensaments un cop em retorna al món, a l’hora que una veu desconeguda em demana disculpes. Jo, però, no responc res, incapaç com sóc de veure a qui ha topat amb mi, doncs em trobo envoltat d’infinits desconeguts que van i venen al meu voltant, atrafegats enmig de les llums, del soroll. I és tant el brogit que resto terroritzat i intento fugir de la multitud. Però per molt que m’hi esforço continuo envoltat de gent i més gent. Només amb grans treballs aconsegueixo tombar per un carrer menys concorregut, on puc accelerar el pas, fins que arribo a les canòniques voreres de l’Eixample, on començo a córrer, esquivant vianants. I en ser a casa tanco la porta amb clau, i sense pensar en el que faig començo a apilar capses, per bloquejar l’entrada. Tot seguit m’apresso a tancar finestres i porticons, i jo mateix em tanco al dormitori, barrant la porta amb el llit. Però atemorit encara per les veus que sento esmorteïdes a través dels envans, buido l’armari de la roba i em fico a dins. I per fugir del tot poso el cap dins una bossa, que m’ajusto al coll, i a mesura que em falta l’oxigen començo a perdre de vista l’enutjós món exterior, alliberant-me dins la foscor.