Kinō eiga o mimashita

Deia Joan Brossa, gran aficionat a la màgia, que davant d’un espectacle de prestidigitació l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, el mag. Així, el babau frueix dels impossibles, de com un cos foradat per mil espases resta indemne, sense ni tan sols una esgarrinxada, o de com un altre cos és serrat en dues parts, o es volatilitza en el no res. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany dels sentits, alhora que el racionalista malbarata el temps buscant unes explicacions que, en cas ser trobades, arruïnaran l’espectacle.

Hagués pogut dir Joan Brossa, cinèfil impenitent, que davant d’una pel·lícula de David Lynch l’actitud més sensata és la del babau, la de la persona que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri, en aquest cas, en David Lynch. Així, el babau frueix dels impossibles, de com el després precedeix a l’abans i mai és ara, de com l’aquí és allà i allò això, de com els personatges es desdoblen, actuen en diferents plans, inconnexos entre si, o no. El babau no intenta comprendre res, només gaudeix de l’engany del conscient, alhora que la desconeguda que seu a la seva dreta dorm plàcidament, i, a l'esquerra, la seva companya es mou inquieta, desitjant que la pel·lícula s’acabi d’una vegada.