Ohayō gozaimasu (II)

Ja cap al tard, l’heroi topa amb un escull imponent, de totes totes infranquejable, paorós. Només de pensar en enfrontar-s’hi la idea se li planteja absurda, inconcebible. No obstant això, alhora que resta empetitit sota l’ombra de les dificultats, la fe en la seva força, en el seu enginy, li dóna la certesa que demà, un cop hagi donat repòs al cos, trobarà la manera de superar, no només aquest, sinó qualsevol impossible. Tan segur resta de les seves possibilitats, que el son el pren tot seguit, i resta embolcallat pel més plaent dels somnis, amb el somriure dibuixat als llavis, feliç, segur d’ell mateix.

I l’endemà, en despertar, l’heroi es llença alegre, rialler, foll, contra l’impossible, descarregant la força del seu braç contra el vent, contra l’onada, alhora que les aigües continuen bressant-se incansables, impertorbables, ignorants de la follia de l’heroi, ignorants de l’home, que potser avui triomfarà, o potser no, però que tant és.