Ano kuruma wa akai desu

Abocat a la finestra veig passar un trànsit continu de vehicles, i, desvagat, començo a fer creuetes en un full quadriculat, segons el color dels vehicles que veig, per així poder escatir si existeix alguna relació entre els colors i la franja horària del dia: de nou a deu més aviat verds, de deu a onze blancs, d’onze a dotze grisos... Però al poc de començar els dubtes m’aturen, doncs veig vehicles pintats amb més d’un color, i d’altres que des de la distància d’un quart pis resulten poc clars. A més, quan els semàfors donen pas, el cabdal del trànsit és tan dens que m’atabalo sense poder seguir tant de moviment, i resto encaterinat amb qualsevulla niciesa, sense fixar-me ni poc ni molt en un trànsit que, impassible a la meva observació, sembla infinit.

És per això que finalment decideixo posar-me a escriure, una tasca potser més inútil, però que tinc més per la mà.