Doko e ikitai desu ka (II)

Al carrer, caminant a grans gambades, ennuvolat amb el perquè de tot plegat, el més brillant dels pensaments em pren amb força, omplint-me d’entusiasme, doncs de sobte tot se’m fa transparent. I atuït pel vertigen m’haig d’aturar i seure, intentant no pensar en res, concentrant-me només en el ritme del meu cor, que aliè a tot pensament batega impertorbable, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole... fins que intentant compassar la respiració al ritme cardíac, inspirant pel nas, expirant per la boca, inspirant, expirant, inspirant, expirant... em sorprenc de ser assegut en un banc, sense saber si vaig o vinc, i, desorientat, m’aixeco, per, lliure de tot pensament, reprendre el meu camí cap a enlloc.