Nichi-yōbi no ban

Sortim a berenar. Passejant arribem en poc més d’un quart d’hora a la Granja, a banys nous, on ens afartem de saborosos greixos saturats. Al sortir fem marrada per anar al pati del Museu Marès, i en passar per la plaça que hi ha entre el Palau de la Generalitat i el casalot de l’Ajuntament, ens sorprèn el so d’una cobla que bufa els acords d’una sardana. Al seu davant, envoltades per multitud de turistes que ho fotografien tot, dansen dues petites rotllanes.

Restem incrèduls, i no pas poc, doncs no ens pensaven pas que al cor del Gòtic encara restessin indígenes, tot i que veient les rotllanes l’extinció no només és segura, sinó propera, molt propera en el temps.

Kochira wa Gorgies-san desu

Al despatx em trobo a L., que cofoi m’explica que està molt satisfet amb les assignatures optatives que cursa enguany, especialment amb una sobre càlcul d’estructures de fusta (qui ho diria), doncs diu que és d’agrair una mica d’objectivitat enmig de tanta opinió. Jo, escèptic, me’l miro sobtat i li recordo les tres màximes que han de guiar el nostre capteniment en tot moment: res no existeix; en cas d’existir, res no es pot conèixer; i en cas d’existir i de poder-se conèixer, res no es pot comunicar.

I tot seguit em volatilitzo en l’inexistent èter, víctima de les paraules del xarlatà de Leontins.

Watashi wa ryū desu (III)

Apàtic, em deixo dominar cada cop més per la bèstia que ara sóc, que potser sempre he estat. Jugo al gat i a la rata amb els pocs insensats que encara no han abandonat la ciutat; els encalço, els deixo fugir, i quan creuen que m’han burlat aparec per on menys s'ho esperen i els esquartero de viu en viu, o els abandono enmig del foc. I tot seguit torno cap a casa, doncs encara servo l'esperança de veure-les tornar, potser del mercat, de la consulta del pediatre o de la parada de l'autobús, tant és, doncs allò que recordo no és possible que passés.

I així s'escolen els dies, ensopits, doncs ja no trobo a ningú i haig de descarregar el meu tedi contra els arbres o els edificis, que consumits pel foc acaben ensorrant-se un rere l'altre. Fins que sento una lleu remor, un so rítmic que es va apropant, i tot vestit de ferro el veig arribar muntant un magnífic cavall blanc, llança a la destra, creu de sang a l'esquerra. I ell, en veure'm, esperona el cavall, abaixa la llança, i deixant anar un crit que deu creure imponent ve cap a mi, il·lús, foll. I jo, per un moment, arribo a dominar a la bestia i veig en ell al benefactor que m'alliberarà de tot mal. Per això m'ajec i ofereixo el vulnerable ventre a l'envestida del ferro, sense ni tan sols desitjar que la mort sigui ràpida. La bestia, però, em traeix, i en el darrer moment es regira i deixa anar el seu alè, que un cop més anihila tota esperança, un cop el cavaller no és més que un munt de substàncies minerals no volàtils.

I és aleshores que terroritzar recordo la cançó, aquella que diu que els dracs viuen per sempre, ...

Watashi wa ryū desu (II)

Sense cap esforç agafo alçada, molta, i, juganer, davallo en picat atemorint als vianants, que fugen espaordits de les flames que escampo al seu damunt. El joc, però, repetit una i una altra vegada m’acaba cansant, i avorrit ho deixo estar per tornar cap a casa, doncs comença a ser tard.

Al portal, però, veig que per molt que arronsi les ales no hi passaré. A més, he perdut les claus, doncs en transformar-me en drac se m’ha esquinçat la roba, i tot el que duia a les butxaques m’ha caigut. Tant és, volo amunt (principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic) i baixo pel darrere, per entrar pel pati, a on veig a la meva companya, l’E., que jeu a l’hamaca amb la petita A., que sembla dormida. És per això que plego les ales, per no fer fressa i no despertar-la. Però l’E., en veure’m venir, esclata en un crit esgarrifós, tot i que jo li intento dir que no s’espanti, que sóc jo, en dErsu_, i que res ha de témer de mi. Massa tard, però, doncs tan aviat com obro la boca el meu alè de foc les converteix en cendra, a les dues, i qui aleshores resta terroritzat sóc jo, que no dono crèdit al que acabo de fer.

I és endebades que intento refer els seus cossos, doncs entre les urpes se m’escola la cendra encara calenta, òrfena de vida. Endebades, també, que intento morir, o, si més no, deixar de viure, que no és ben bé el mateix, però que tant és, tant és.

Watashi wa ryū desu

Oh, és en dErsu_, el favorit dels Déus! sento que exclama una veu al meu darrere. I sobtat em giro i veig a una noia que em mira entre admirada i atemorida, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I tant, és en dErsu_, sens dubte, afegeix una segona veu, sí, sí, és en dErsu_, el millor de tots, sentencia una tercera, que resta ofegada per tot un cor de veus que s’afegeix al panegíric, doncs tothom comença a aturar-se al meu voltant, a felicitar-se per la sort d’haver-me trobat, per així poder explicar, temps a venir, als nets o a ningú, que un cop van veure a en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més.

Jo, però, aprofitant el moment en què tothom guarda silenci per si de cas m’abelleix dir alguna cosa, em transformo en drac i emprenc el vol (no sense abans dirigir una calorífica alenada de sofre i foc sobre la multitud), tot escampant la cendra dels meus combustibles admiradors pel contaminat cel de la ciutat.

Kochira wa Kharms-san desu

Em va passar un cas sorprenent: de cop vaig oblidar què va abans, el 7 o el 8. Vaig anar a veure els veïns i els vaig preguntar quina opinió tenien ells respecte a aquest tema. I quina fou la seva i la meva sorpresa quan van descobrir que ells tampoc no podien recordar l’ordre dels números. 1, 2, 3, 4, 5 i 6 els recordaven, però més enllà els havien oblidat.

Fins avui a quarts de sis de la tarda jo no sabia qui era Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms. Si abans d’avui a quarts de sis de la tarda algú m’hagués aturat pel carrer i m’hagués preguntat qui era Daniïl Kharms, jo hagués hagut de respondre que no ho sabia, tot i que no ho hagués fet, doncs no parlo amb desconeguts. Si la pregunta me l’hagués adreçat un conegut, hagués respost que no, que no ho sabia.

Dit això, Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, és qui va escriure el paràgraf que obre el text d’avui, que hom pot trobar a la Petita Antologia de Daniïl Kharms editada per Edicions de 1984, que l’atzar, generós, ha posat avui a les meves mans, a quarts de sis de la tarda.

Ku-gatsu jūichi-nichi

Avui, en sortir al carrer, he trobat els voltants de casa ocupats per una munió de desconeguts que lluïen banderes amb quatre barres de sang sobre fons d’or. Grans i petits que peregrinaven vers l’estàtua que hi ha una mica més avall, a la petita placeta que resulta del fals encreuament entre el carrer d’Alí Bei i la Ronda de Sant Pere, a on un grapat de músics, potser una cobla, repetia incansable la coneguda melodia del Cant dels Segadors, a qui la multitud, entusiasta, posava lletra. Penseu que n’eren tants, els desconeguts, que fins i tot han vingut no pas pocs policies a posar-hi ordre, regular el trànsit i prevenir aldarulls, alhora que els habituals de la zona, xinesos i turistes, s’ho miraven encuriosits.

Jo, però, que de seguida m’atabalo, he girat cua cap a casa, ben convençut que demà, de tota aquesta pirotècnia, només restarà fum.

Senshu eiga o mimashita (III)

Natura morta és una bona pel·lícula. Una bona pel·lícula sempre que entenguem que tot allò que retrata el senyor Jia Zhangke és ficció, com no pot ser altrament del moment que existeix una càmera que observa i uns personatges observats, que se saben observats, i que, per tant, actuen. Per molt que a casa nostra el gènere documental hagi aixecat un incomprensible entusiasme amb mediocritats com ara Balseros i En Construcció, lloades i premiades arreu, el documental, en tant que gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa, (adoctrinadora, diria jo) és del tot impossible. Gent com Dziga Vertov, Robert Flaherty o Werner Herzog i epígons, presentats d’habitud com a documentalistes, han fet (i molt ben feta) ficció, sempre, i, si d’alguna cosa ens han informat, no ha estat, afortunadament, de cap realitat.

Nani o nomitai desu ka

El vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement. Tant és que haguem de menjar pinso, beure pixats o vestir-nos amb parracs, viure en una cofurna, tant és. No vull dir que això sigui desitjable, no, de cap de les maneres, ni tampoc que ens haguem de conformar, resignats amb la nostra dissort, només faltaria. Hem d’aspirar a l’skrei de les Lofoten, a l’excel·lència del bou de Tajima, a la millor tòfona blanca... només que, de vegades, fins i tot els millors ensopeguen, més encara nosaltres, i bé hem de menjar alguna cosa si el que volem és viure o no gosem morir.

Però el vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement, doncs, altrament, perquè n’hauríem de prendre?

Yasashikunai desu

No és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda. No pas perquè haguem de deixar anar el bolígraf cada dos per tres, ens caigui la llibreta, o haguem d’apartar constantment les mans del teclat per mirar de subjectar un cap que branda sota els auspicis de la dita llei de la gravitació universal (Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, de 1687), o per controlar uns impredictibles moviments de mans i peus, no. Ni tampoc perquè el petit ens distregui demanant la nostra atenció, la nostra cura, i ocupant, a tothora, el nostre pensament, no.

Si no és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda és, senzillament, perquè escriure no és gens fàcil.