dijous, 20 de setembre de 2007

Watashi wa ryū desu (II)

Sense cap esforç agafo alçada, molta, i, juganer, davallo en picat atemorint als vianants, que fugen espaordits de les flames que escampo al seu damunt. El joc, però, repetit una i una altra vegada m’acaba cansant, i avorrit ho deixo estar per tornar cap a casa, doncs comença a ser tard.

Al portal, però, veig que per molt que arronsi les ales no hi passaré. A més, he perdut les claus, doncs en transformar-me en drac se m’ha esquinçat la roba, i tot el que duia a les butxaques m’ha caigut. Tant és, volo amunt (principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic) i baixo pel darrere, per entrar pel pati, a on veig a la meva companya, l’E., que jeu a l’hamaca amb la petita A., que sembla dormida. És per això que plego les ales, per no fer fressa i no despertar-la. Però l’E., en veure’m venir, esclata en un crit esgarrifós, tot i que jo li intento dir que no s’espanti, que sóc jo, en dErsu_, i que res ha de témer de mi. Massa tard, però, doncs tan aviat com obro la boca el meu alè de foc les converteix en cendra, a les dues, i qui aleshores resta terroritzat sóc jo, que no dono crèdit al que acabo de fer.

I és endebades que intento refer els seus cossos, doncs entre les urpes se m’escola la cendra encara calenta, òrfena de vida. Endebades, també, que intento morir, o, si més no, deixar de viure, que no és ben bé el mateix, però que tant és, tant és.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Redéu, senyor dErsu_, jo li hagués aconsellat retratar-les a les dues i cremar-ne la foto, així el posarien a l'ombra i aconseguiria la tan anehalda no-vida. Si més per un parell d'anys.

Anònim ha dit...

Fascinant, Sr. dErsu.
M'agradat molt el seu post.
Aprofitant l'avinentesa i encara que no vingui al pas, li agrairé una justificació respecte a la seva valoració de les converses de mares i pares. M'ha deixat vostè intrigada.

Salutacions,

Srta. Kahlo

dErsu_ ha dit...

Senyoreta Kahlo, tot i que no ho acostumo a fer, respondré a les vostres amables paraules: les converses no m'interessen, ni poc ni massa, gens, i si a més hi ha homes pel mig(entenent home com a persona del sexe masculí) m'horroritzen. Allò que fa interessants les conveses de mares no és, doncs, la conversa, sinó les mares, i no pas sempre, és clar, ni tan sols rarament, però sí, potser, algun cop.

Anònim ha dit...

Gràcies pel seu aclariment, Sr. dErsu, especialment per haver-se saltat el seu costum de no respondre.
Malgrat la seva opinió, jo em continuo declarant més interesada per les converses de pares, on el contingut sol ésser més consistent i memys malintencionat.
Amb això aparco definitivament el tema i resto a l'espera del seu proper lliurament, amb l'esperança de que em plagui tant com aquest darrer.

Salutacions