El vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement. Tant és que haguem de menjar pinso, beure pixats o vestir-nos amb parracs, viure en una cofurna, tant és. No vull dir que això sigui desitjable, no, de cap de les maneres, ni tampoc que ens haguem de conformar, resignats amb la nostra dissort, només faltaria. Hem d’aspirar a l’skrei de les Lofoten, a l’excel·lència del bou de Tajima, a la millor tòfona blanca... només que, de vegades, fins i tot els millors ensopeguen, més encara nosaltres, i bé hem de menjar alguna cosa si el que volem és viure o no gosem morir.
Però el vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement, doncs, altrament, perquè n’hauríem de prendre?
4 comentaris:
Veus? per això jo no en bec, així m'estalvio qualsevol disgust, perquè si ara us digues que no m'agrada el vi, segur que ja no us agradaria tant, oi? doncs per això ja no ho dic.
ei!
ja estem tots de tornada i de tornades?
es trobava a faltar al ichiban snob.
:-)
El vi és dolent, ho vaig descobrir fa anys... jajaja
A mi me gusta mucho, gracias a mi padre que aprecia muy bien el buen vino en pequeñas dosis diarias, lo mima, lo refresca y airea y todas esas cosas.
Mi abuela materna también bebe un vasito al día por aquello de la salud. Un vaso de Duralex hasta arriba de vino de tetra brik a céntimos. Ella dice que es lo mismo, y que hace muy buenas siestas...
Un abrazo, que hacía tiempo.
Publica un comentari a l'entrada