Monzó-san wa kono hon o kakimashita ka

Fa dies que vaig acabar la lectura del darrer Monzó, Mil cretins. I tot i que em desplau, i no pas poc, no puc més que afegir-me al cor de veus crítiques, no pas en el sentit d'examinar i jutjar com a crític, sinó en el de censurar, blasmar, fer notar els defectes d'una persona o cosa, un llibre, en aquest cas. Si Monzó no hagués escrit abans El millor dels mons, potser jo ara restaria cofoi, satisfet, fins i tot entusiasmat amb la lectura dels relats de la primera part del llibre, decebut amb els de la segona, que semblen sortits de velles carpetes oblidades. Però després del prodigi, esdeveniment que excedeix els límits naturals, de El millor dels mons, no puc més que restar decebut amb els relats de la primera part, enfurismat amb els de la segona, que em semblen una presa de pèl, indignes de qui els signa i de qui els edita.

O potser, el que hauria de fer, és estar agraït d'haver pogut llegir i rellegir, una i mil vegades, El millor dels mons.