Kochira wa Queirós-san desu

Al llarg de més de set-centes pàgines Queirós ens ofereix una magnífica història amb aires de tragèdia clàssica, però sense tragèdia, és clar, que Lisboa no es Tebes. Una història que es desplega enlluernadora, sense amagar en cap moment les seves cartes, doncs de bon inici podem imaginar perfectament el final. Però ens equivocaríem si penséssim que Els Maia és aquesta història d'adulteri i incest, de desvagats i diletants, de fatxendes i politicastres, doncs el veritable prodigi de la novel·la és el darrer capítol, un cop tot ja ha passat. Trenta-una pàgines en les que Carlos i Ega passegen pels familiars carrers de Lisboa recordant els llocs comuns de la seva joventut, reconeixent no ja el seu fracàs, sinó la ridiculesa dels seus anhels, de qualsevol anhel, fins que Queirós, trapella, els fa sortir esperitats rere un tramvia, doncs fan tard, un cop que tots dos han convingut que la teoria definitiva de l’existència és no córrer al darrere de res.

És el mateix que recordo d'una altra novel·la memorable, L'educació sentimental de Flaubert, també amb un final de derrota inevitable, quan tots dos protagonistes, Frédéric i Deslauriers, recorden el dia més feliç de les seves vides, aquell en què, ben joves, van al bordell del seu poble a perdre la virginitat, però els nervis i la por els fan fugir corrents.