Kyō no kakimono (IX)

A casa, al carrer, caminant o esperant l’autobús, sempre, en tot moment, fabulo. Obvio l'incognoscible món exterior i construeixo històries inversemblants que no tenen cap fonament, no més que ficcions per passar l’estona. Però tanta és la seva força, la meva debilitat, que m'engresco i arribo a pensar que tot plegat potser té algun interès. És per això que acabo per intentar posar per escrit allò que he imaginat, fins que després de no pas pocs esforços tot s’ensorra. De primer penso que potser he oblidat allò que volia escriure, que la història m'ha fugit i que hagués hagut d’aprofitar el moment i escriure-la tot seguit, abans no marxés. Potser per això sempre porto una petita llibreta i un bolígraf a la butxaca de l'abric, per si de cas. Però el problema no és de memòria, sinó d'inconsistència, doncs en posar per escrit, en fixar de manera precisa el meu pensament, aquest revela la seva vacuïtat, alhora que perd la seva única virtut, la volatilitat d'anar d'aquí cap allà, tafaner i capriciós, certament inconsistent, però lliure.