En arribar a casa explico a la meva companya el què m'ha passat i li demano opinió, sóc encara viu, o ja sóc mort? Ella s'ho pensa i em respon que em veu més pàl·lid de l'habitual, potser pel trasbals de tot plegat, però que no gosaria dir que sóc mort. Poc convençut per la resposta decideixo preguntar-li al veí del segon primera, que és neuròleg, però com ja imaginava és una mala hora i ningú em respon quan pico a la seva porta. En canvi em trobo a la veïna de l'àtic, que a tothora entra i surt de l'edifici, i li exposo el cas. Ella s'excusa, doncs diu que no porta les ulleres, i amb una agilitat impròpia de la seva edat marxa escales amunt. Decebut, i cada cop més inquiet, decideixo anar al CAP, on em diuen que per a avui només em poden atendre d'urgència. Jo, és clar, responc que es tracta d'una urgència, un autèntic cas de vida o mort, i començo a exposar la meva situació. No, em talla la recepcionista que m'atén, si sou viu i no teniu cap mal evident, com així sembla ser, no teniu cap necessitat d'un metge, i si sou mort encara menys. I ara, si em perdoneu... tinc molta feina i no puc perdre el temps amb aquestes nicieses.
En tornar a casa la meva companya em diu que ho deixi estar, que sóc ben viu. Vols dir? responc. I tant, diu ella, tot plegat no és més que una història de les que escrius, no la vida real. Vols dir que tot allò del senyor de la dalla m'ho he inventat? pregunto jo. Exacte, el que escrius és ficció, el que fas realitat, però, conclou ella, tot sovint et perds i no saps on ets, si allà o aquí.
I capcot marxo a preparar el sopar, encara dubtant, doncs... tot això bé ho estic escrivint, no?
m'ha semblat dolç
ResponElimina