Kyūketsuki (II)

No tenia mai una paraula amable amb ningú, ni perdonava res als altres, doncs cada nafra, cara malaptesa, cada errada que poguessin cometre, li recordava, com una punyalada, les pròpies mancances, i res no el turmentava tant com saber-se imperfecte. Per això va decidir retirar tots els miralls del vell casalot on vivia, per no haver de contemplar mai més la seva odiosa imatge. I per això només sortia en hora fosca, quan els carrers ja eren deserts i les probabilitats de trobar algú eren ben minses, doncs, cada cop més, la presència dels altres li provocava enutjosos atacs de fúria.

Les enraonies van dir d'ell que odiava el dia i només vivia de nit, que tenia tractes amb el maligne i que podia metamorfosar, a voluntat, en un lleig mamífer volador. Ningú havia vist mai res de tot això, però tothom coneixia a algú que jurava que sí, que un parent seu l'havia vist fent coses que no es podien ni explicar. Fins que va arribar el dia en que la multitud, temorosa del monstre que havia creat, va acabar assaltant el vell casalot. Van esbotzar la porta i ho van regirar tot fent aldarull i destrossa, i en trobar-lo amagat dins un armari, paralitzat pel terror, van tallar-li el cap, li van clavar una punxeguda estaca de fusta al cor, i li van omplir la boca d'alls.

Les autoritats van obrir una investigació que mai es va resoldre, i encara avui hom té la precaució de senyar-se en passar pel davant del vell casalot, no pas per apaivagar la consciència per allò que feren, només faltaria, sinó per vèncer la por al monstre que mai va ser.