Un cop Àiax és mort, perdut també per llurs pròpies follies, els caps aqueus reunits en assemblea decideixen no donar sepultura al seu cos, ni fer cap dels ritus funeraris d'habitud, doncs consideren Àiax un traïdor, indigne d'aquests honors. Ulisses, però, a l'igual que Antígona en el cas del seu germà, s'hi oposa en considerar la decisió de l'assemblea forassenyada i causa de possibles desgràcies. I per això, per la por al mal fat, l'enginyós Ulisses fa servir un cop més la paraula per convèncer als companys de llur error, i Àiax, com no pot ser altrament, és enterrat.
Però ens equivocaríem si penséssim que Ulisses triomfa allà on Antígona fracassa, doncs Antígona també triomfa. Antígona sap que la manera més eficient de defensar allò que creu, l'obligada pietat vers els Déus (i no pas honorar a un germà mort), és sacrificar la seva vida i abraçar el martiri amb fermesa. I tanta raó tenia Antígona triant la mort, que avui dia, més de dos mil anys després, continuem recordant el seu nom, el nom d'algú que, ves per on, mai va existir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada