Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka

Bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata. No, no passeu ànsia, afegeix, en veure el meu gest d'inquietud, estic compensat, i des que vaig apunyalar a un senyor, ja fa més de deu anys, no he tornat a fer mal a ningú, conclou. I seguiu tractament? li pregunto jo, no sé si més tranquil. Oh no, no m'és necessari, tinc molt d'autocontrol, em respon cofoi. I què puc fer per vós, senyor Andreu?, torno a preguntar, encuriosit per aquest desconegut que m'ha aturat pel carrer. Suposo que res, doncs... que podem fer els uns pels altres...? no res, conclou. En això teniu raó, senyor Andreu, ja ho crec que sí... però, aleshores... per què us heu aturat a parlar amb mi? pregunto. No, no, us equivoqueu, jo no m'he aturat pas, doncs ja ho estava, d'aturat. Si de cas, heu estat vós, qui s'ha aturat, em corregeix. Doncs... perquè m'heu aturat, senyor Andreu? pregunto de nou. Sabeu, en realitat ni em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa, baixant la veu, i potser sí que m'estava movent una mica, afegeix. Doncs si em perdoneu, bellugadís senyor que es fa dir Andreu... tinc pressa, concloc, mirant de marxar d'una vegada. Oh, és clar, és clar. Que passeu un bon dia, s'acomiada ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Igualment, i a reveure, menteixo jo.