Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (II)

Bon dia, em dic Andreu i sóc ... Va, no sigueu imprecís, que ni us dieu Andreu ni sou cap psicòpata, el tallo, faceciós, en recordar la trobada d'ahir. I vós que sabeu? Faríeu bé de no contrariar-me, no sigui cas que després ho lamenteu, em replica enutjat. Que m'amenaceu, potser? responc sobtat. Amenaçar-vos? jo? que us heu begut l'enteniment? em crida, encara més enutjat. No sóc pas jo qui sembla que vagi begut, replico, fent un gest amb la mà, com qui rebutja el desagradós alè d'un embriac. I qui us penseu que sou, per parlar-me d'aquesta manera? em crida fora de si. En dErsu_, el favorit dels Déus, responc. En dErsu_? quin nom és aquest? em pregunta, sobtadament calmat, potser encuriosit. Oh, sabeu, en realitat ni em dic dErsu_ ni sóc el favorit de ningú, confesso. Bé, jo tampoc em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa ell tot seguit. Sí, ja m'ho vau dir ahir, li recordo. És clar, ahir tampoc em deia Andreu, puntualitza. Doncs ara que ja sabem qui no som, potser que prenguem comiat, proposo. Sí, per res no voldria jo fer la vostra coneixença, conclou ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Tampoc jo la vostra, coincideixo, llevant-me jo també el barret que no duc.