Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (III)

Bon dia, em dic An... però en reconèixer-me calla, el desvagat aquest que de fa uns dies ronda pel carrer de casa, i torna a estintolar-se contra la façana, esperant a algun altre vianant a qui demanar almoina, doncs això és el que fa, captar, com ja es devien imaginar. Però jo, que per un cop no porto pressa, me li atanso i amb veu ferma el saludo: bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus. Ell, però, fa com si jo no existís. Tant és, no porto pressa, ja ho he dit, i em quedo al seu costat, talment fos la seva ombra, i quan ell és presenta, bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata, jo també em presento, bon dia, em dic dErsu_, i sóc el favorit dels Déus. I potser no s'ho creuran, però al final del dia arreplego un bonic munt de monedes, tantes, que un cop comptades fan una xifra ben llaminera. És per això que a l'endemà, en sortir de casa de bon matí, enlloc d'anar cap el despatx m'estintolo de nou a la façana, al seu costat, i al llarg del dia vaig repetint la meva cantarella, bon dia, em dic dErsu, i sóc el favorit dels Déus.