dimarts, 14 d’abril del 2009

Igirisu ni ikitai desu

Vull una vida segura, diu a càmera l'immigrant indocumentat. Un home de pell fosca, afganès o pakistanès (diu la veu en off del locutor), que sojorna en un insalubre campament a la rodalia de Calais, a l'espera de poder burlar la vigilància fronterera i creuar el canal de la Mànega.

I jo també voldria una vida segura, o ben pensat no, o potser sí... no ho sé, tant és. Però des de la comoditat de la meva butaca, amb el sopar acabat de fer, les saboroses sardines escabetxades al plat, crec que el desconegut indocumentat s'equivoca. No pas en la seva tria, doncs voler anar a la Gran Bretanya, una destinació molt millor que la jacobina França, la desgavellada Itàlia o la corrupta Espanya, em sembla excel·lent. Jo mateix hauria de fer un pensament i traslladar-m'hi. Però s'equivoca quan diu que vol seguretat, doncs el que ell anhela no és pas seguretat, sinó confortabilitat, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal, si em permeten citar a Fontane. O potser és només que l'indocumentat és prou espavilat com per saber que la confortabilitat no gaudeix de prou èpica com per merèixer uns minuts de telenotícies.

2 comentaris:

  1. Em sembla que és un espavilat...
    Jo, però, triaria Canadà si hagués d'emigrar. Tot són gustos.

    ResponElimina
  2. Fent abstracció dels terratrèmols (ja té pebrots que a les meves velleses m'hagi de preocupar, també!, per terratrèmols), la meva jubilació, que vull del tot apolítica, la passaria a la Toscana.
    El confort hauria de ser lloat a diari als altars majors de totes les esglésies.

    ResponElimina