Dōbutsuen ni ikimashita

Fent un cop més drecera a través del parc zoològic em barrejo amb els components d'un nombrós grup de persones amb diferents graus de discapacitat psíquica, si em perdonen la hipocresia, que segueixen el meu mateix camí. Junts passem pel costat dels pelicans, dels admirables flamencs i també de les girafes, fins que en superar el lloc assignat a les daines jo tombo a la dreta i ells segueixen cap a l'esquerra. És aleshores que una de les cuidadores que acompanya al grup fa un crit d'alerta i surt corrents rere meu. En aconseguir-me em pren amb força per l'avantbraç esquerre i m'estira amb la intenció de portar-me amb ells. Jo, és clar, miro de fer-li entendre que s'equivoca, que la meva psique no té cap tipus de discapacitat remarcable, i que faci el favor de deixar-me en pau. Ella, però, persevera en el seu error i jo no tinc més remei que donar-me, sabent com sé que l'error sempre triomfa. Encara sort que en unir-me de nou al grup una altra cuidadora em mira amb desconfiança i em rebutja, no, aquest no és nostre, diu, tot empenyent-me. I lliure de nou m'apresso a tornar cap a casa, doncs no per res, avui per dinar, hi ha filet.

Mauritania ni imasu (VII)

Però l'evacuació russa no ha estat més que un parany. Agents de l'FBS m'esperen a la frontera amb el Kazakhstan, i aprofitant un descuit em disparen un tret al clatell. El Kremlin, però, anuncia que he estat mort per insurgents kirguesos, i aprofita la meva mort com a excusa per a intervenir al país. De passada, i com a corredor necessari per arribar al Kirguizistan, també ocupa bona part del Kazakhstan. A Pekín, però, veuen amb preocupació l'expansió russa i s'apressen a intervenir al Kirguizistan pel sud, doncs el consideren un coixí de seguretat vers el gegant rus. Iran, que com tothom ja sospitava ha desenvolupat l'arma nuclear, intervé en defensa dels musulmans del Kirguizistan, i Corea del Nord aprofita per llençar un míssil balístic sobre el Japó. En represàlia els Estats Units bombardegen Pyongyang, i al seu torn la Xina, tradicional aliada dels coreans, desferma el seu arsenal nuclear contra els Estats Units, que repliquen tot seguit amb l'ajut de Rússia, que té comptes fronterers pendents amb els xinesos de fa temps. De passada, i per no restar en fora de joc, l'Índia i el Pakistan es bombardegen mútuament, de manera que la confrontació nuclear s'estén i la humanitat resta anihilada, alhora que el planeta esclata en milions de bocins, doncs només faltaria que el món em sobrevisqués.

Mauritania ni imasu (VI)

Com sóc una persona llegida i conec la història de Daniel Dravot, decideixo romandre solter i fer-me sodomita, doncs ben mirat tant és menjar peix o carn, si el cuiner és bo. I com essent rei puc triar als millors cuiners, faig venir Fermí Puig a Bixkek tot seguit, alhora que em faig portar les millors tòfones blanques del Piamont. Sabent, també, que tota glòria és efímera, que tot és efímer, carpe diem quam minimum credula postero, no miro de perpetuar-me en la poltrona i poso al servei del meu plaer immediat tot l'aparell de l'estat. Llegeixo Sade i recupero Pasolini, i sense pensar en el demà, que per força ha de ser pitjor que l'avui, em recreo en l'instant i el meu caprici esdevé llei, de manera que al Kirguizistan totes les dones han de dur el cap rapat, restableixo el culte als Olímpics, i em reservo els adolescents més llaminers pel meu ús personal. Tanta arbitrarietat, és clar, acaba en revolta, i el meu palau alt de sostre és assaltat per la xusma. Jo, però, ja he estat evacuat per militars russos cap el Kazakhstan i salvo la pell, doncs no per res he fet concessió de tots els recursos miners del país a companyies de capital rus a canvi de pràcticament res, favors personals a banda.

Mauritania ni imasu (V)

Però ja a mar obert som interceptats pels dos helicòpters sud-coreans que responen a l'SOS d'un dels petroliers que encalcem. Afortunadament un dels nostres captors parla japonès, i gràcies a ell puc explicar la meva història al seu comandant. L'oficial, però, no sembla gaire convençut que jo sigui un turista occidental segrestat pels beduïns i venut com a esclau als pirates, i em lliura amb la resta dels meus companys al comandament nord-americà, que tot seguit ens trasllada al camp Delta de Guantànamo, a Cuba, acusats de terrorisme. Allà els dies es fan eterns i m'interesso de nou per l'obra de Rorty, no sé si atret pel seu pragmatisme o per la seva ironia. Sigui com sigui, arribo a un acord amb un agent de la CIA per mirar d'infiltrar-me entre els talibans que la campen per la zona fronterera entre l'Afganistan i el Pakistan, on sembla que tornen a esbatussar-se de valent. Però un cop al Pakistan aprofito l'avinentesa per fugir al Kirguizistan en companyia d'un oficial de l'MI6 britànic, un utilitarista convençut, que em parla de les moltes possibilitats que ofereix el país. Allà, gràcies a un malentès amb la xapa identificativa que em posaren a Guantànamo, em proclamen rei.

Mauritania ni imasu (IV)

Un cop arribem al Darfur restem ben decebuts, doncs tota la regió és ocupada per una força multinacional de l'ONU, la UNAMID, que dificulta el normal desenvolupament de les nostres activitats. Fart de tanta mala sort m'oblido de Nietzsche i marxo tot sol cap a Somàlia, on segons em diuen hi ha moltes oportunitats pels emprenedors. Però allà la situació és massa caòtica, la capital és en poder de l'ARPCT, l'Aliança per la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme promoguda pels governs occidentals, els líders tribals dominen com a taifes diverses parts del nord i del centre del país, i al sud les Corts Islàmiques Supremes de Somàlia lluiten contra l'exèrcit etíop. Enmig d'aquest galimaties decideixo continuar fins a la costa i dedicar-me a la pirateria, una honorable professió que ben portada pot donar grans beneficis. És així que a bord d'un esquifit bot, amb les obres completes de Salgari al sarró, i acompanyat d'uns xicots excel·lents, em llenço a la persecució dels grans petroliers.

Mauritania ni imasu (III)

Malauradament estic poc avesat al desert i no trigo a extraviar-me, de manera que els dies es converteixen en un penós vagarejar cap enlloc per les dunes, fins que sóc auxiliat per una caravana de gent armada que es dirigeix al Sudan. Són yanyauid, nòmades àrabs que amb el suport del govern lluiten contra les milícies del MAS, Moviment d'Alliberació del Sudan. Per sort, al camp d'ensinistrament vaig prendre una dutxa i torno a tenir la pell blanca, altrament hagués tingut problemes, doncs els yanyauid simpatitzen poc amb els negres; tan poc, que s'han fet famosos per la neteja ètnica que practiquen al Darfur, on maten als homes i violen a les dones de manera sistemàtica. Vine amb nosaltres, que et divertiràs, em proposen, i tindràs tantes dones com voldràs, afegeixen burletes. Jo tinc els meus dubtes, però m'enllamineixo pensant que per una vegada seré al costat dels més forts. Així que em deixo de romanços i canvio Jaspers per Nietzsche, potser un autor més adient a les noves circumstàncies, i dalt d'un camell enfilo cap el Darfur.

Mauritania ni imasu (II)

Però a Mauritània van mal dades i fujo al Sàhara occidental, antiga colònia espanyola actualment ocupada pel Marroc, on ofereixo els meus serveis als caps del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-e-Hamra i Río de Oro, més conegut com a Front Polisari. Un cop convinguda la paga em traslladen a Argèlia, on al mig del desert torno a fer una estada en un camp d'ensinistrament, aquest cop sota les ordres de militars libis. Al camp faig amistat amb un xicot algerià que parla un català ben estrany, i que segons em diu és descendent d'emigrants menorquins. Això em recorda a Camus, de besàvia menorquina, nascut a Mondovi, l'actual Dréan, quan els francesos senyorejaven el país, i pres per l'enyorança decideixo fer-me existencialista. I aprofitant l'avinentesa que al camp hi ha una bona biblioteca, passo les hores de lleure llegint Kierkegaard, Jaspers i Heidegger, fins que pres pel pessimisme decideixo desertar i fujo aprofitant la fosca de la nit, amb el propòsit de fer-me eremita i viure sobre el capitell d'una columna.

Mauritania ni imasu

Atret pel desig d'un guany fàcil sóc a Mauritània, integrat en un escamot de les FLAM, les Forces d'Alliberament Africanes de Mauritània. Ja fa uns dies que Provinents del Senegal creuàrem la frontera per anar a la capital, Nouakchott, on tenim la intenció de prendre el poder per la força de les armes. L'actual junta militar que governa el país sota la presidència de Mohamed Ould Abdel Aziz no plau als meus companys, que consideren que el govern d'inspiració islàmica oprimeix a la població negre. Ells, és clar, són negres, com jo, que m'he embetumat la cara i les mans. Mercenaris francesos ens han proporcionat tot el parament militar necessari, i al llarg d'un parell de mesos ens han ensinistrat en un campament perdut a la selva. Tots els meus companys creuen que França és una nació excel·lent, i desitgen de tot cor que la seva sel·lecció guanyi el proper mundial de futbol. Alguns, fins i tot, parlen una mica de francès, i en els moments de lleure juguen a futbol fent-se seu el nom de jugadors francesos, com ara Anelka o Henry. Aprofitant el seu entusiasme he mirat de fer-los llegir Flaubert, però ha estat endebades. Això sí, en cas de victòria, han promés fer-me ministre de cultura.

Kochira wa Pum-san desu

A les pàgines de Die Rebellion, de Joseph Roth, retrobo sota el nom d'Andreas Pum al bon Job, protagonista d'un dels llibres més bellament escrits de la Bíblia, l'homònim llibre de Job. Andreas és un amatent súbdit de l'imperi de la llei, una persona d'ordre, devota i respectuosa amb l'autoritat, que fins i tot ha donat una de les seves extremitats pel seu país, doncs el bon Andreas també és un heroi de guerra, o si més no, ha sacrificat una cama per la pàtria. I com a recompensa, l'estat totpoderós li manlleva el seu mitjà de subsistència, l'empresona, i li impedeix donar menjar als ocells, única il·lusió que li resta al bon Andreas. Un cop més el tema de Job, no tant el patiment de l'innocent, com la sofrença del virtuós víctima de la injustícia. Hi ha, és clar, qui fa una lectura interessada, presentant al bon Andreas com un conservador que massa tard descobreix la hipocresia de l'estat burgés, davant el qual no hi ha més sortida que la revolució. Santa innocència... Andreas, el bon Job, un revolucionari, i la revolució un acte de justícia. Però el mite del bon Job va molt més enllà d'apropiacions indegudes, i el seu tema ja l'han tractat, endebades, els savis i els ignorants de tots els temps. A mi, és clar, només em resta fer la lectura d'una altra novel·la de Roth, la que precisament porta el títol de Job, i desitjar que si algun editor s'anima a publicar-la en bell llemosí, tingui més cura per la seva feina que no pas els editors d'Ensiola.

Gaijin

I would prefer not to, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una bossa, la que tragina una noia a l'espatlla dreta. I would prefer not to, segons la famosa sentència de Bertleby, dit l'escrivent, protagonista de la narració homònima de Herman Melville. I would prefer not to, que prou saben que significa.

Just do it, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una samarreta, la que porta posada la mateixa noia que tragina la bossa del paràgraf anterior. Just do it, segons el famós eslògan d'una coneguda marca de roba esportiva de capital nord-americà. Just do it, que prou saben que significa.

Jo no sóc amic dels estampats amb significat, doncs prou embolicat és tot plegat com per anar fent exhibició de res. Però posats a dir alguna cosa, que menys que tenir la decència de contradir-se a un mateix, com l'estampada turista, amb la que aquest matí he tingut el goig de coincidir als passadissos del ferrocarril metropolità.

Kochira wa Alfredson-san desu

Deia Murnau que el cinema sonor havia arribat massa d'hora, i que amb la seva implantació, tots els mediocres que farcien de rètols els seus films per amagar la seva inhàbil narrativa visual, tindrien màniga ampla a l'hora d'expandir la seva mediocritat. Potser per això, i donada la meva admiració vers l'obra de Murnau, tinc una gran simpatia per aquells directors que tracten els diàlegs de les seves pel·lícules com una mena de banda sonora. I així, des de la llunyana Vampyr de Dreyer, on la paraula dels actors no té més (ni menys) importància que la veu del vent, aprecio l'obra de gent com Tarkovski, Kaurismäki o Kitano, que més que en el significat de la paraula, centren la seva feina en la narració visual, honorant així la seva professió, director de cinema.

I després de veure la magnífica Låt den rätte komma in, em plauria no pas poc poder afegir a la llista el nom de Tomas Alfredson, que com Murnau i Dreyer, sap que els vampirs no han de fer cap por a un bon director.

Koko wa shizukana kōen desu

El lloc devia ser esplèndid. Natura esdevinguda jardí per la voluntat de l'home, que d'una obaga hostil feu un agradable indret on sadollar-se amb salutíferes aigües, riques en ferro i lleugerament carbòniques. Ara, però, les esteses d'urticàcies avancen per tot, doncs la natura torna a senyorejar el què els nostres besavis li arrabassaren, i a l'altra banda de la riera la vegetació ja colga una enrunada torratxa. L'hostatgeria encara resisteix, digne en la seva decadència, talment el casalot d'un somni, i per uns instants em recordo com el seu hoste, protagonista del millor dels passats, aquell que, un cop més, mai no s'ha esdevingut.