Llàstima que perdem un dia, doncs a l'alçada de Dubrovnik tenim pana i hem de trucar al RACC. Però al final arribem a les Termòpiles, on sembla que encara no han arribat els perses i és respira un ambient força distès, fins i tot massa, pel meu gust. És per això que pregunto a una dona que tragina un cistell farcit de salutíferes verdures per la situació del punt de comandament de l'exèrcit grec. Arribeu tard, el festival es va celebrar la setmana passada, em respon, deixant el cistell al terra. Quin festival? pregunto sorprès. Com que quin festival? em pregunta ara ella, sorpresa de la meva sorpresa, el que es fa cada any per rememorar la batalla, si aneu vestit igual que els figurants, tot i que... com és que porteu una escombra enlloc de la llarga pica?
És aleshores que el taxista, que s'ho mirava de lluny però escoltava atent, se m'atansa i em pregunta si ja podem tornar cap a casa, donades les circumstàncies. De cap de les maneres, aquí hem vingut a morir, responc indignat. Plural majestàtic, suposo, em replica, burleta. Què potser sou immortal? pregunto ara jo. No, és clar, però tampoc cal morir ara mateix, em respon. Potser teniu raó, reconec amb desànim, doncs l'arribada d'un exercit persa de cop em sembla la quimera d'un boig. Podríem aprofitar per comprar olives de Kalamata, m'acaba proposant. I una mica de iogurt, afegeixo. I retsina, conclou ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada