I compren retsina, molta, tanta, que acabem embriagats, perduda ja tota esperança, pels carrers de la veïna Mólos. I és aleshores que sentim un fort rebombori, i com una gran multitud, cridanera i esvalotadora, s'apropa fent exhibició de draperia vermella i negra. Els perses, potser? em pregunto. Però encara que jo sigui alt i esprimatxat, i el taxista que m'acompanya baix i rabassut, tinc prou seny com per no confondre molins amb gegants, doncs no és aquest el tema, avui. I asseguts en un portal, amb la darrera ampolla a les mans, veiem com arriben els manifestants, doncs això són, manifestants que protesten per la situació del país, com si ells mateixos no fossin responsables de llurs vides, angelets, i com al seu davant la policia forma en rengles compactes, talment hoplites de belles gamberes protegits amb escuts de plàstic i armats amb bastons de goma.
És aleshores que tot i l'embriaguesa, admirant el bonic ball de bastons grec, recordo uns versos de Kavafis mancats de goig traduïts pel doctor Riba, i decideixo tornar cap a casa, capcot, desprès d'abandonar les divines armes en el contenidor de runa d'una obra propera, amb un sol pensament al cap, i de mi ara que serà, sense perses?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada