Terebi o mimasu (II)

Avui haig de disculpar-me amb tots vostès, doncs, en la meva turpitud, no em vaig adonar que l'entrevista que em feren l'altre dia a la televisió fou en directe i no pas gravada. Rigorós directe, que diu el tòpic. Però m'ha comentat l'entrevistadora que l'audiència fou considerable i que es plantegen tornar a emetre el programa. També m'ha comentat que han rebut moltes mostres de suport i admiració cap a la meva intervenció. I no només això, sinó que, en aquests pocs dies transcorreguts des de l'emissió del programa fins avui, jo mateix he rebut força propostes d'altres mitjans per entrevistar-me: televisions, premsa, ràdio... Jo, és clar, he respost que sóc una persona ocupada i que poc tinc a afegir a la meva intervenció de l'altre dia. Però ha estat tanta la insistència dels meus interlocutors que ja tinc aparaulades una dotzena d'entrevistes per diversos diaris, dues més per d'altres canals de televisió i tres per emissores de ràdio. Tan aviat com sàpiga les dates de publicació o emissió de les entrevistes els informaré amb promptitud

Terebi o mimasu ka

Avui m'han entrevistat per a un programa de televisió. M'han fet tot de preguntes poca-soltes que no he sabut respondre, i d'altres, encara més poca-soltes, que tampoc he sabut respondre. Després de cada pregunta de l'entrevistadora (aquesta fou l'única condició que vaig imposar, que l'entrevista me la fes una dona i no pas un home) jo restava sobtat i feia un petit gest amb la boca (mossegar-me delicadament el llavi inferior) que allargava fins que la presentadora em feia una nova pregunta. Però si la nova pregunta trigava massa a arribar jo provava d'endevinar quina de les càmeres em gravava per adreçar un somriure als futurs i hipotètics espectadors, amb cura, això sí, de no arribar a mostrar les genives. No sé si me n'hauré sortit, doncs no acostumo a somriure sovint i aquestes ganyotes són difícils d'improvisar, si més no per a mi. Però ho he fet tan bé com he sabut i crec que tothom deu haver quedat satisfet, si més no, tothom ha mirat de ser agradable amb mi i el públic ha aplaudit quan tocava, amatents com estaven als senyals d'un xicot força espavilat. En quan tingui notícies exactes sobre el dia i l'hora d'emissió del programa on surt l'entrevista ja els hi faré saber, per si de cas, a més de llegir-me, els abellís veure'm per televisió.

Koumori no chanoma

Oh, aquesta és la sala dels ratpenats, responc cada cop que algun visitant en pregunta per l'espai que tanca la més grossa de les portes. Sí, ratpenats, ratapinyades, ratapennades, muriacs, muricecs, voliacs, quiròpters... petits mamífers nocturns i voladors que s'alimenten d'insectes i petits vertebrats, o bé són hematòfags, miro d'explicar, en resposta a la sorpresa que acostuma a causar la meva resposta anterior, però sempre m'interrompen dient que prou ja saben que són els ratpenats, però que no era aquesta la pregunta, sinó per què anomenem a aquella sala la sala dels ratpenats. Oh vés, responc sempre, perquè la sala és plena de ratpenats que de dia descansen penjats de cap per avall de les bigues del sostre i de nit surten a menjar insectes. I davant de l'habitual escepticisme dels meus interlocutors els convido a entrar, i és aleshores que resten convençuts, en veure les llargues fileres de ratpenats penjats de cap per avall de les bigues del sostre, o es pensen que els prenc el número, doncs de tant en tant els ratpenats, per raons que ells sabran, marxen per una temporada, potser a la recerca d'un clima més càlid o més fresc, més sec o més humit, més així o més aixà. Però tant és, doncs no seran els hàbits migratoris dels ratpenats els que ens diguin com hem d'anomenar les diferents estances d'una casa.

Kochira wa Ishiguro-san desu

Els inconsolables és una novel·la colpidora, tant, que a qui això escriu la seva casual descoberta el va decidir a fer la lectura de l'obra complerta del seu autor, Kazuo Ishiguro, tant passada com futura. I qui això escriu, jo mateix, va tenir, vaig tenir, la sort d'haver començat amb Els inconsolables, altrament, potser, hagués deixat de banda al senyor Ishiguro i hagués perdut l'oportunitat de llegir una novel·la tan colpidora, repeteixo, doncs si bé la resta de la seva obra ha resultat de lectura plaent, qualitat ni necessària ni suficient però que s'agraeix, també ha resultat fàcil d'oblidar, essent, això darrer, potser un demèrit.

I aquests dies ha arribat el torn del darrer llibre del senyor Ishiguro, Nocturns, que també ha resultat prou plaent de llegir per a qui això escriu, jo mateix, com ja ha estat dit. Ara només em resta esperar per saber si aquesta darrera entrega també serà de fàcil oblit o aconsegueix fer-se un lloc en el capriciós record de qui això escriu.

Gaikoku-jin

Fins fa un cert temps jo era independentista, ja saben, partidari de l'existència d'un estat català. Ara ja no. I no és que el meu contingent sentiment de pertinença cap a un cert grup (i no cap a cap altre) s'hagi vist modificat, no, i ara... és, només, que amb el pas del temps trobo enutjosa l'existència de l'estat, de qualsevol estat. Admeto amb disgust la seva necessitat, doncs en la meva turpitud no en sé veure cap alternativa, però el desitjo petit, ben petit, diminut, minúscul, esquifit, fent només aquelles quatre coses que hom no pot resoldre de manera privada, és a dir, seguretat, justícia i potser dues més que ara no recordo. Però on s'ha vist un estat amb voluntat de petitesa? enlloc. Pensin que fins i tot l'estat ha acabat regulant amb càlculs d'una ridícula complexitat la mil·límètrica separació que ha d'haver entre el paviment i la fulla de la porta del lavabo de casa seva. Doncs això, perduda del tot la qüestió de la mida només resta la possibilitat de la distància, doncs és cosa sabuda que qualsevol objecte, vist de lluny, sembla mes petit del que és. I que volen, el Palacio de la Moncloa és més lluny de casa meva que el Palau de la Generalitat. Cert que encara seria millor ser súbdit del rei de Bèlgica, d'algun sàtrapa oriental o, molt millor, colònia d'alguna potència alienígena amb la seu del govern en alguna llunyana galàxia d'un univers paral·lel. Però que volen, el rei de Bèlgica sembla ser que anirà a l'atur d'aquí quatre dies, els sàtrapes potser ja no són tan lluny com fora desitjable, i jo no tinc gaire fe en l'existència de potències alienígenes.

Kochira wa Tolstoi-sama desu

No és fàcil narrar esdeveniments futurs, això és, esdeveniments que un temps després de ser narrats s'esdevindran segons la seva narració. És fàcil, sí, fer profecies, fins i tot encertar-les, si hom es prou obvi, fosc o ambigu, demà sortirà el sol, Klaatu barada nikto, quelcom succeirà... però no em refereixo pas al gènere profètic o visionari. Ni tampoc em refereixo al gènere legislatiu, doncs si bé és possible legislar com qui ordena al futur quin ha de ser el seu capteniment, el futur acostuma a tenir els seus propis plans, d'habitud força diferents dels del legislador de torn.

Em refereixo a narrar el futur talment Tolstoi a El pare Sergi, on amb una avançada de dotze anys s'ens narra la pròpia fugida vers una nova espiritualitat, concepte difús que plaia d'allò més a Tolstoi. I encara que potser els detalls no coincideixen del tot entre la fugida anunciada i la fugida finalment esdevinguda, com tampoc acaben de coincidir quan en el mateix relat Tolstoi narra el seu passat (i no és que Tolstoi vulgui ser amable amb ell mateix, talment qualsevol autobiografia de qualsevol autobiografiat), és potser aquesta no coincidència en els detalls el que fa més exacta i sincera la plena correspondència entre allò narrat i allò que ha d'esdevenir-se o ja s'ha esdevingut, diferència verbal que mai no hauria de tenir cap importància.

Sui-yōbi (II)

Tinc el record d'haver escrit alguna cosa sobre el meu desig d'haver nascut alemany, austríac, suís, alsacià o liechtensteinès. Desig, però, que els dimecres acostuma a mudar de família lingüística, en plaure'm més imaginar-me italià, potser toscà, o encara millor triestí. I encara el primer dimarts de cada mes m'imagino francès, de fermes arrels normandes; així com cada vint-i-novè dia del més de febrer d'any de traspàs m'imagino espanyol. Però molt rarament em complau saber-me català i ser parlant d'una llengua d'un ús tan enutjós. Ma oggi è Mercoledi, cosí piacevole parlare l'italiano al di fuori. Ma vedi, io uso un traduttore automatico. E sicuramente il risultato è piuttosto deludente. Ma che vogliono, se faccio casuale catalano, non italiano.

Bakemono ga kokkyō ni imasu

Hi ha fantasmes a la frontera. Aquesta sorprenent informació m'arriba a través d'un conegut que serveix al gabinet de premsa del Ministeri de Defensa, persona de tota confiança que sovint és utilitzada pel ministre de torn per filtrar certes notícies a la premsa. Hi ha fantasmes a la frontera, doncs, però un ministre com cal no pot fer pública una notícia així, només faltaria, però tampoc pot amagar un fet tan excepcional. Segons el meu informador primer es va sospitar que tot plegat no fos un ardit dels guardes fronterers del país veí, ara que les relacions bilaterals entre ambdós governs estan força tibades. Però els agents infiltrats en l'administració veïna han informat que l'estupefacció pel fet és compartida, i descarten del tot qualsevol tipus de responsabilitat dels guardes fronterers en aquest afer. Hi ha fantasmes a la frontera, repeteixo i concloc, del tot convençut i amb poca consciència sobre el significat precís del que acabo d'escriure.