divendres, 24 de setembre de 2010

Terebi o mimasu ka

Avui m'han entrevistat per a un programa de televisió. M'han fet tot de preguntes poca-soltes que no he sabut respondre, i d'altres, encara més poca-soltes, que tampoc he sabut respondre. Després de cada pregunta de l'entrevistadora (aquesta fou l'única condició que vaig imposar, que l'entrevista me la fes una dona i no pas un home) jo restava sobtat i feia un petit gest amb la boca (mossegar-me delicadament el llavi inferior) que allargava fins que la presentadora em feia una nova pregunta. Però si la nova pregunta trigava massa a arribar jo provava d'endevinar quina de les càmeres em gravava per adreçar un somriure als futurs i hipotètics espectadors, amb cura, això sí, de no arribar a mostrar les genives. No sé si me n'hauré sortit, doncs no acostumo a somriure sovint i aquestes ganyotes són difícils d'improvisar, si més no per a mi. Però ho he fet tan bé com he sabut i crec que tothom deu haver quedat satisfet, si més no, tothom ha mirat de ser agradable amb mi i el públic ha aplaudit quan tocava, amatents com estaven als senyals d'un xicot força espavilat. En quan tingui notícies exactes sobre el dia i l'hora d'emissió del programa on surt l'entrevista ja els hi faré saber, per si de cas, a més de llegir-me, els abellís veure'm per televisió.

1 comentari:

marta (volar de nit) ha dit...

És just i necessari comprovar que realment no has ensenyat les genives.