Kochira wa William-san desu

William, Guillem en bell llemosí, és un nom d'origen germànic molt popular en els països anglosaxons, on els Williams són multitud i la seva abreviatura, Billy o Bill, tan comuna que fins i tot resulta familiar als no angloparlants.

És per això que no deu ser més que una casualitat, però quan aquests dies em topo constantment amb un tal Billy Buck, entranyable mosso de quadre a les pàgines del poni roig, no puc evitar de pensar en aquell altre Billy, en Billy Budd, dit el mariner, a qui les coses no li acabaren de rutllar. I tot i la distància entre els escenaris, una vall californiana en el cas de la novel·la d'Steinbeck, l'oceà en el cas de la de Melville, no puc més que pensar que si a aquell brau mariner les coses li haguessin anat d'una altra manera, potser un cop arribat a una certa edat hagués esdevingut una mena de Billy Buck, l'entranyable mosso de quadre, doncs fins i tot ambdós cognoms, sens dubte una altra casualitat, semblen el mateix.

Basu de ikimasu (II)

Un ésser potser humà, de gènere desconegut i lletjor esfereïdora, puja a l'autobús i li demana al conductor si passa per l'Hospital del Mar. No... comença a respondre el conductor, però en tombar-se cap a qui l'interroga resta impactat per la seva lletjor, i sols gràcies a l'habitud de la resposta pot acabar quequejant que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59. No us crec! li crida aleshores l'ésser amb una veu que fa justícia al seu miserable aspecte. El conductor, encara esglaiat, es reafirma amb dificultats en la seva resposta, que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59, no pas el 14. No m'enganyareu! insisteix, però, l'ésser, que tot seguit valida el preceptiu títol de transport i passa cap al fons de l'autobús.

Poc després, en continuar l'autobús per Marqués de l'Argentera sense tombar pel Pla de Palau, l'ésser s'exclama i torna cap a la part davantera del vehicle per criticar al conductor que hagi gosat modificar el preceptiu recorregut només per perjudicar-lo, o perjudicar-la. El conductor, potser per la impressió rebuda, doncs l'ésser se li atansa fins a una proximitat que imagino insuportable, fa un petit sotrac i, amb el cor aturat, cau sobre el gros volant.

I jo mateix, vostès ho comprendran, fino aquí la narració, no pas per què aquesta hagi arribat a un final satisfactori, ni tan sols acceptable, sinó per la por a recordar tot el que va esdevenir-se a continuació, quan, finat el conductor, l'ésser se'm va adreçar.

Kochira wa Hèctor-san desu

S'explica que quan els troians travessaren l'alta estacada i amenaçaren amb el foc els aqueus navilis, Patrocle prengué les armes d'Aquil·les i al davant dels valerosos mirmídons escometé als troians amb gran braó. I a continuació s'explica que els troians s'arronsaren i recularen en creure que era Aquil·les qui els escometia, i que Patrocle, embriagat pel carnatge i desobeint les assenyades paraules dels Déus, travessà l'alta estacada per encalçar als que fugien. I s'explica que en la seva escomesa Patrocle topà amb Apol·lo, que li llevà armes i proteccions, doncs en tot mirava sempre el Déu d'afavorir als troians. I s'explica que en restar Patrocle indefens, fou Euforb qui el ferí amb traïdoria per l'esquena, i que tot seguit, en veure'l trontollar, fou Hèctor que li llevà l'alè, esventrant-lo amb la pica i fent mofa de qui ja no podia defensar-se. I ja per acabar s'explica la molta anomenada que amb aquests fets guanyà Hèctor, que no per res fou el més fort dels Troians.

Kaiwa (II)

És norma que aquests dies hom parli d'energia nuclear i, fins i tot, que hom parli d'energia nuclear amb impetuosa ardor. I cada cop que aquests dies algú se m'adreça amb comentaris sobre la idoneïtat o la temeritat de la utilització de semblant font energètica, jo m'apresso a mostrar una opinió contrària a la seva: a favor si l'interlocutor de torn es mostra en contra, en contra si s'hi mostra a favor. I això no ho faig pas pel gust de polemitzar, ni per enutjar a qui ha comés la insensatesa de parlar-me, encara que això darrer és el que acostuma a esdevenir-se. És, només, que en no tenir una posició presa al respecte, miro de fer parlar als altres per si de cas, d'entre les seves paraules, capeixo alguna cosa que, fora dels habituals judicis apriorístics, resulti prou llaminera com per poder-la repetir, talment les vistoses cacatues, cada cop que hom em demani, amb impetuosa ardor, el meu parer.

Nihon ni ikimasu (II)

És força estesa la idea que la Terra és una mare amorosa i tots nosaltres uns fills rebecs que no sempre li sabem retornar el seu amor. Però la Terra no és cap mare, i encara menys amorosa. La Terra és, només, un conglomerat de minerals poblat per innúmers espècies d'éssers vius que no semblen tenir cap raó de ser, fora la de competir entre ells per sobreviure, que no sempre és fàcil. Encara menys en certs indrets d'una hostilitat manifesta, com en algunes illes de l'anomenat oceà Pacífic, just en front d'una gran estesa de terra anomenada Àsia. Allà per sobreviure cal una voluntat ferma, un esforç constant i una serenor difícils d'imaginar per qui, com jo, viu en un entorn més o menys confortable poblat de vinyes i oliveres. Allà les muntanyes escupen foc i el sòl belluga com per espolsar-se de molestosos estadants, les onades ho escombren tot i els tifons campen al seu lliure albir. És per això que els soferts habitants d'aquelles illes són un símbol de la voluntat, doncs qualsevol altre fora temps que hagués fugit cames ajudeu-me. I si algun dia defallissin, que no defalliran, tinguin per cert que amb ells defalliríem tots, doncs hagueren defallit els millors.

Epicur-san desu ka, Punset-san desu ka

La felicidad es la ausencia de miedo, llegeixo que diu l'Eduard Punset. I és clar, no puc més que recordar Epicur, que si fa no fa ja digué la mateixa cosa fa més de dos mil dos-cents anys, quan sembla que afirmà que la filosofia era el camí per arribar a la felicitat, en ser el remei per guarir-se de la por: de la por als Déus, de la por al destí, de la por a la mort i de la por al dolor. I en no haver llegit mai res del senyor Punset, excepció feta d'aquest titular, no sé si aquest cita a Epicur, el plagia, o simplement arriba a la mateixa conclusió pels seus propis mitjans.

Però tot això, és clar, tant és, doncs podent llegir Epicur potser fora insensat llegir a qualsevol dels seus epígons, excepció feta, només faltaria, del noble Lucreci.

Nihon ni ikamasu

L'estiu de 2005 vàrem visitar el Japó: Tokyo, Shimoda, Matsumoto, Tsumago, Kyoto, Osaka, Nara, Hiroshima, Takayama, Nagoya, Okazaki, on visitàrem uns amics, i tornada a Tokyo, on també ens retrobàrem amb uns coneguts. Probablement hi tornarem d'aquí uns anys, quant tant la petita A com el seu germà, que sembla que arribarà aquest juliol, estiguin més crescuts i puguin gaudir del viatge. Si com desitjo s'aficionen a pujar muntanyes, potser ens plantejarem l'ascensió al Fuji-san, o potser visitarem l'illa d'Hokkaido, o la costa nord-est de l'illa de Honshu, potser la prefectura de Fukushima i el castell de Tsurugajo, o, qui sap, potser ens abellirà anar al sud, a Okinawa. Però tant és, doncs anem on anem ens trobarem una gent amable i servicial, un país que funciona amb precisió, un menjar excel·lent, unes ciutats dinàmiques i uns ports pròspers, i descobrirem tot allò que en un futur més o menys proper serà habitual a casa nostra. I això serà així sense cap mena de dubte.

Ishi o nagemasu

Avui he llançat pedres contra un desconegut que caminava al meu davant.

De primer l'he encertat a l'espatlla dreta amb una pedra ben cantelluda d'uns dos-cents cinquanta-grams, probablement granítica, doncs al llarg de la rectilínia trajectòria que ha descrit li han espurnejat minúsculs cristalls que semblaven mica, un dels minerals constitutius del granit. En rebre l'impacte el desconegut ha comés un imperdonable error que ha estat clau en l'èxit de la meva agressió, doncs enlloc de fugir o mirar de defensar-se, s'ha aturat i s'ha tombat, donant-me així l'oportunitat d'encertar-lo per segona vegada, aquest cop amb un tros de runa, probablement un fragment de maó de fabricació manual, si m'atenc a la seva textura i porositat. Aquest segon llançament l'ha impactant al front, i aquí el desconegut ha fet palesa la seva gran turpitud, doncs enlloc d'arrencar a còrrer s'ha dut la mà al trau que se li ha obert sobre la cella dreta, d'on ha començat a rajar-li un escandalós fil de sang. Paralitzat per la por, m'ha estat fàcil encertar-lo amb un bonic fragment de roca metamòrfica, potser una quarsita, que l'ha fet trontollar en impactar-li a la templa esquerra. Finalment l'he estabornit amb una pedra de formes arrodonides que no he sabut identificar, i que també l'ha impactat a la templa esquerra, tot fent-l'ho caure sobre el panot de la vorera, ja privat dels sentits.

Amb el desconegut caigut de bocaterrosa he trucat als serveis d'emergències per donar avís que havia trobat un home estès al terra que sagnava abundosament, i a qui semblava que havien apedregat.

Nyūsu o kakitai desu ka

De tant en tant tinc la temptació d'escriure al voltant d'algun tema de suposada actualitat, és a dir, tinc la temptació de copiar el que altres ja han escrit abans no pas jo sobre algun tema de suposada actualitat. Però se'm fa molt difícil decidir a qui copiar, és a dir, triar a qui copiar d'entre tots aquells que ja han copiat el que altres ja van escriure abans no pas ells sobre el tema de suposada actualitat. I aquest anar enrere en les fonts em fa posar en dubte la tan preuada actualitat del tema de suposada actualitat, i és potser per això que, a l'hora de copiar el que altres han escrit abans no pas jo, prefereixo prescindir de la suposada actualitat i copiar el de sempre, amb la vana esperança que a còpia de repeticions acabi, si més no, fent bona lletra.

Sigfried-san desu ka, Parsifal-san desu ka

Com Sigfried, Parsifal no era més que un foll cercabregues mancat d'enteniment, fill d'un altre foll cercabregues també mancat d'enteniment, encara que ambdós desconeguessin els seus tràgics origens. I com Sigfried, Parsifal era també fàcilment manipulable per qualsevol amb dos dits de front i vocació de titellaire. Però a diferència de Sigfried, Parsifal evoluciona al llarg del llibret, i al final del tercer acte resta redimit per la seva capacitat de compassió vers els altres.

És per això que sorprenen algunes de les decisions, si no pas totes, de Claus Guth, que és qui signa la sorprenent posada en escena del Parsifal que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Sorprenen els cavallers del Greal convertits en militars convalescents, sens dubte alemanys desprès de l'ensulsiada de la Gran Guerra. Sorprèn la recerca del remei per guarir Amfortas com a al·legoria de la recerca del miraculós remei que ha de guarir a tota una raça. I sorprèn, i molt, un Parsifal uniformat amb els braus soldats marxant al seu darrera, com una avançada del que pocs anys després s'esdevindria, quan tothom, de grat o per força, hagué de marcar el pas.

Però que pinta Parsifal convertit en oficial de les SS? Aquest paperot el podia fer un Sigfried, un talòs, un pocapena, un brau minyó que fora de repartir mastegots i folgar amb tota quanta femella li posessin al davant, no era capaç de cap discerniment. Sigfried sí que, curull d'entusiasme, s'hagués vestit el lluent uniforme de les SchutzStaffel i hagués marxat cap a l'est a estomacar eslaus... però Parsifal... si fins i tot els nazis, fidels adoradors de Sigfried, arraconaren Parsifal en no compartir-ne els valors.

O potser m'he confós, i creient que anava a veure una representació del Parsifal, he assistit a una versió abreujada de tota la tetralogia, que, vés per on, ha resultat prou llaminera.

Purē shimasu

Ho vull i ho vull ara és un bonic i popular joc al que tots hem jugat manta vegades. Encara que les normes són prou conegudes per tothom, em plau recordar que el joc consisteix a expressar un desig irracional, foll i inabastable, i exigir el seu compliment immediat. Tot seguit, en no poder satisfer el desig expressat, cada jugador ha de mostrar la seva còlera i fer pagar el seu enuig a tots aquells que no l'han pogut, sabut o volgut satisfer. Guanya el jugador que és capaç de provocar un major nombre d'estralls amb l'expressió del seu disgust, i es valoren especialment els danys produïts a víctimes innocents alienes al joc, amb una puntuació extra per l'acarnissament vers els més dèbils. Convindran amb mi que es tracta d'un joc fabulós.

Jo, és clar, sóc un jugador excepcional gràcies a la meva capacitat de metamorfosar en drac, de manera que estenent les ales i sobrevolant la ciutat puc fer ploure sofre i foc sobre multitud d'innocents del tot aliens als meus capricis, alhora que xiulo la característica tonada del primer moviment de la setena de Xostakòvitx. Creguin-me si els dic que fa goig de veure.