A-kun desu

Ahora que ya sabemos como se hace, la próxima nos quedará perfecta, li digué en certa ocasió l'encarregat d'una indústria metalúrgica a Eduardo Chillida amb motiu dels treballs de fabricació d'una de les seves escultures. Chillida, és clar, li va respondre que ahora que ya sabemos como se hace, no haremos ninguna más.

Però que volen, qui això escriu no té el tremp del senyor Chillida i se sent còmode en la repetició, fins al punt de desitjar que els dies no siguin més que la metòdica repetició de certs esdeveniments, sempre els mateixos, els escrits la sistemàtica còpia de certes frases mal construïdes, sempre les mateixes, i les lectures la monòtona re-lectura d'uns pocs autors, sempre, també, els mateixos.

És potser per això que qui això escriu torna ara a repetir allò que ja va començar fa quatre anys amb la petita A, només que ara, cosa del capriciós atzar, li toca el torn al petit A.

Tora ga niwa ni imasu

Tenim un tigre al jardí! li crido esverat a la meva companya, doncs la presència d'un tigre al jardí bé justifica un cert esverament. Al jardí? a quin jardí? em respon ella, més sorpresa que no pas esverada. Al nostre, li crido encara més esverat. Al nostre? però si nosaltres no tenim cap jardí, només una galeria, em respon sense fer-me gaire cas. Com que galeria? bé tenim plantes, concloc, un pel irritat. No siguis ridícul, tenim una galeria, i si paressis atenció veuries que fa temps vaig portar les plantes al rebedor, insisteix ella. Jardí! i si no em creus truca al meu cosí i pregunta-li, insisteixo ara jo. Oh vés, i què vols que digui el teu cosí? el mateix que tu, per donar-te la raó... per què no li preguntem a la meva germana? proposa ella. Doncs puja a preguntar-li a la veïna de dalt, responc jo. I per què no hi puges tu? que jo tinc feina, doncs la meva estimada companya sempre té coses útils per fer. No puc, el tigre m'ha arrencat una cama i no em veig amb cor de pujar les escales, m'excuso. Agafa l'ascensor, em proposa ella. Per un pis? fora ridícul! m'exclamo. Tu sí que ets ridícul amb les teves manies; a més, la veïna de dalt és sorda i encara es pensaria que li demanem un polsim de sal, argumenta ella. Sal? que t'empatolles tu ara amb la sal? pregunto desconcertat, doncs sovint tinc dificultats per entendre el que se'm diu. Era una exemple, només volia dir que no ens entendrà i es pensarà que li estem demanant alguna cosa, potser sal, m'aclareix. Em sembla que no has copsat la gravetat de la situació, li crido, certament ofès per la frivolitat amb que es pren les meves dificultats. A mi no em cridis, em respon indignada, i si t'hi fixes bé ja veuràs que no hi ha cap tigre enlloc, afegeix. Enlloc? si els tigres existeixen bé deuen ser en alguna banda, doncs bé tot allò que existeix és en algun lloc, argumento. Com ara el suposat jardí? em pregunta burleta. Al jardí només n'hi ha un, responc. I on són la resta? em pregunta, encuriosida. Doncs a la selva, suposo, responc. I el tigre aquest de la galeria d'on ha sortit? em demana. Es deu haver extraviat... vols que li pregunti?, afegeixo burleta. No cal, però mira que no embruti gaire... però el fort estrèpit d'un tret la fa callar per uns instants. Què ha estat aquest soroll? pregunta ara ella esverada. Un veí que ha disparat al tigre, responc. I l'ha encertat? torna a preguntar. No, m'ha tocat a mi, a l'altre cama, responc entre gemecs. I de sobte se sent un segon estrèpit, en tot idèntic a l'anterior. I ara? em torna a preguntar ella. Però jo, és clar, ja no estic en condicions de perllongar aquest escrit.

Yon hyaku gojū-ichi

No és endebades, doncs és un gros encert, que a Fahrenheit 451, la hipnòtica adaptació que Truffaut va filmar de la novel·la homònima de Ray Bradbury, Julie Christie interpreti dos personatges antagònics: Linda, l'estòlida esposa del protagonista, i Clarisse, la intrèpida lectora de vida compromesa. Doncs no és endebades que a la hipnòtica adaptació que Truffaut va filmar de la novel·la homònima de Ray Bradbury, només hi hagi dos tipus de persones, els febles estòlids que miren la televisió, es droguen i porten una vida buida, i els intrèpids lectors que viuen i moren envoltats de literatura amb encomiable dignitat. I a la hipnòtica adaptació que Truffaut va filmar de la novel·la homònima de Ray Bradbury, és decisió lliure i personal de cadascú esdevenir l'un o l'altre, cara o creu del que, fora dels maniqueismes de la pantalla gran, és una mateixa moneda, una mateixa persona.

Warawanai, nakanai, rikai sutte

No riure, no plorar, entendre, sembla que va escriure Spinoza, segons llegeixo a Una habitació a Holanda, de Pierre Bergounioux.

I si de primer resto enlluernat per les suposades paraules d'Spinoza, on em sembla trobar la definició del perfecte ciutadà, a l'hora de voler posar per escrit aquest enlluernament, més que enlluernat resto encegat, doncs hom no pot plantejar a ningú semblants exigències, en restar aquestes fora de tota capacitat humana. Caldria, un cop més, la paorosa necessitat d'un nou home per una nova societat, potser l'homo spinae, amb l'habitual problema de saber que fer amb l'home existent, l'homo imperfectum, i amb l'experiència de tantes utopies pretèrites metamorfosades en horror.

I a més de llegir Spinoza, el que potser fora desitjable, i fins i tot necessari, seria mantenir el riure i el plor dins l'esfera privada de cadascú i no pretendre, tal com s'explica aquí, administrar la res publica des de la més emotiva de les emotivitats. And two hard boiled eggs.

Watashi wa yori yoi sekai o shitai desu ka

I a vós, dErsu_, no us revolta el món? em demana Jota. No, i ara, li responc amb seguretat. Però no desitgeu un món millor? insisteix Jota. De cap de les maneres, li responc encara amb més seguretat. Però dErsu_, com podeu dir semblant insensatesa... tothom desitja un món més just, hi torna, aliè al desànim i curull de bons sentiments. Doncs jo no! concloc i em tombo, tip de tanta insistència. Però dErsu_... no marxeu i atengueu a la raó... quin mal pot haver-hi a desitjar un món millor? insisteix Jota al meu darrera. 

Doncs que hi sobrem, Jota, que hi sobrem, li responc finalment, amb un cert enuig, doncs argumentar l'obvietat em fatiga. En un món millor no hi tenim cabuda, ni vós ni jo ni ningú... en un món millor tothom fa nosa, i no sé vós, però a mi no m'abelleix ni marxar ni que em facin fora... i ara, si em perdoneu, crec tenir feina.

Kyō no kakimono wa taitoru o motte irimasen

És un crític, segons la quarta accepció recollida al diccionari de l'IEC, aquell qui expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes. I és un setciències, segons l'accepció que avui em plau improvisar, aquell qui pretén establir allò que han d'escriure els que escriuen, llegir els que llegeixen i pensar els que pensen.

Els primers acostumen a ser invisibles i els segons uns esforçats cridaners, que, ironies de la lexicologia, tenen el lleig costum de fer-se dir crítics.

Kochira wa Patufet-kun desu ka

Diuen que el pare era un home d'estatura diminuta que responia al ridícul nom de Patufet, la mare treballava al bosc i hom no acostumava a recordar el seu nom, i el fill era un marrec que excel·lia en l'art de la cuina.

Un dia, quan el pare i el fill eren a la casa on vivien de lloguer preparant el dinar, el fill va trobar a faltar l'imprescindible asafètida, espècia obtinguda de la pudenta arrel de certes umbel·líferes. Tot seguit el pare es va oferir per anar a una botiga propera a comprar-ne un pessic, però el fill va trobar folla semblant idea, doncs era tan escassa l'alçada del pare, que bé podria ser que algú el trepitgés o que un bou se'l cruspís si es refugiava sota una col per protegir-se d'algun ruixat de primavera. El pare, però, va dir que aniria cantant, i que així la resta de vianants s'apartarien del seu pas i no l'aixafarien i, a més, la previsió metereològica no preveia cap ruixat. El fill va trobar absurda la proposta del pare i incerta la previsió, però com li devia l'obediència que tot fill deu a un pare, va acceptar. El pare, actor amateur que tot sovint tenia dificultats per recordar els papers que interpretava, va sortir de la casa i va enfilar el camí d'una botiga propera tot cridant allò tan conegut d'he mort el llop, he mort el llop, i, com no podia ser altrament, va ser detingut per un escamot de Mossos d'Esquadra vestits de paisà, doncs tothom sap que els llops, canis lupus, són una espècia protegida i la mort de qualsevol exemplar es castiga amb severes penes de presó. Hores més tard, en tornar a casa i no trobar el dinar fet, la mare es va indignar i va posar en dubte el sentit del deure del fill, doncs bé tenia encomanada la tasca de fer el dinar i el dinar no era fet. El fill, és clar, es va defensar dient que el pare havia marxat a mig matí a comprar la imprescindible asafètida i encara no havia tornat. Mare i fill, doncs, eixiren de la llar tot cridant, Patufet, on ets?, Patufet, on ets? i foren detinguts per un altre escamot de Mossos d'Esquadra, aquest cop bellament uniformats, doncs aquella era l'hora de la migdiada i era prohibit cridar al carrer. A la cel·la de la presó es retrobaren tots tres i visqueren feliços per sempre més a càrrec de l'estat.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte, ja s'ha fos.

Naze kakimasu ka

S'imaginen Kafka discutint amb l'administració imperial austro-hongaresa l'estatus jurídic d'una associació d'escriptors? o Walser tractant amb les autoritats cantonals de Berna el caràcter autònom d'una institució literària? o Melville negociant amb el senador del seu estat el text d'un avantprojecte de llei sobre promoció de la literatura? o Bolaño mercadejant el patrocini d'un càrtel de traficants d'estupefaents mexicans de Ciudad Juarez? o Tolstoi pidolant una almoina al Tsar de totes les rússies, Moscou, Kíev, Vladímir, Novgorod, Kazan, Àstrakhan, Polònia, Sibèria, Quersonès Tàuric, Geòrgia, Senyor de Pskov i Gran Duc de Smolensk, Lituània, Volhynia, Podolia, i Finlàndia, Príncep d'Estònia, Livònia, Curlàndia i Semigalia, Samogitia, Białystok, Carèlia, Tver, Yugra, Perm, Viatka, Bulgària, i altres territoris, Senyor i Gran Duc de Nijni Nóvgorod, Txernihiv, Regent de Riazan, Polotsk, Rostov, Yaroslavl, Belozero, Udoria, Obdoria, Kondia, Vitebsk, Mstislav i altres territoris del nord, Regent de Iveria, Kartalinia i les terres de Kabardino i Armènia, Regent i Senyor hereditari dels circassians i altres, Senyor de Turquestan, Hereu de Noruega, Duc de Schleswig-Holstein, Stormarn, Dithmarschen i Oldemburg?

I perdonin que avui em plagui tornar a fer servir la tercera persona del singular per referir-me a mi mateix, però deu ser que qui això escriu no té imaginació, doncs qui això escriu només es pot imaginar dues activitats per aquells que es fan dir escriptors: llegir i escriure.

Fumetsu desu ka

Menuchim, el fill de Mendel, es posarà bo. A Israel no n'hi haurà gaires, com ell. El dolor el farà savi, la lletjor el farà bondadós, l'amargor el farà clement i fort la malaltia. Els seus ulls seran amples i profunds, la seva oïda, clara i plena de ressons. La seva boca callarà, però quan obri els llavis, anunciarà coses bones. No tinguis por i torna a casa, escriu Joseph Roth a Job.

I a les paraules del rabí de Kluczysk, un home savi, sens dubte, o potser un babau, que potser ve a ser la mateixa cosa o potser no, trobo a faltar la clau de volta de tot plegat, que la mort ens farà immortals.

Però és que el rabí de Kluczysk devia ser, sense cap mena de dubte, un saberut saduceu.

Shashin o totte mo ii desu ka (II)

Una foto és mentida, sempre, sento que respon la Tanit Plana, fotògrafa, a pregunta de l'entrevistadora, la Bibiana Ballbè.

I jo, és clar, tot i desconèixer del tot la trajectòria professional de la senyora Plana, no puc més que admirar-me de la seva resposta, que comparteixo a ulls clucs. O compartiria, doncs en consultar el diccionari trobo que els doctes membres de la secció filològica de l'IEC defineixen la paraula mentida en contraposició al significat que donen a una altra paraula, veritat, en ser la mentida filològica una asserció feta cientment contra la veritat, cosa que comporta, indefectiblement, l'existència d'una veritat, per molt que aquesta no sigui fotografiada per la senyora Plana, a qui em complau imaginar com una fotògrafa excel·lent, alhora que enyoro l'estètica Kantiana, aquella que mai hagués definit una fotografia com a certa o falsa, en situar-la fora de tot coneixement o moral.

Watashi wa

Tu que no tens sentiments no ho pots entendre, em respon la meva estimada companya, o millor companya, doncs fora contradictori estimar-la sense tenir sentiments. Però potser s'equivoca, l'estimada companya, a qui torno a dir estimada, en creure que les seves paraules no són pas certes, doncs ben sovint m'afalaga amb la més dolça de les manyagueries, en dir-me egoista, això és, que només penso en mi mateix, que només atenc als meus interessos i que em servo un amor excessiu.

I no és aquest el més noble dels sentiments? la més grossa de les virtuts? doncs... com pot hom aqueferar-se, amb sincera vivor, per tot allò que no sigui un mateix?