De la finestra estant veig com la boira s'ensenyoreix de les fondalades, d'on només les capçades més altes resten encara visibles, nues de fullam, en ser la tardor ja molt avançada. Al lluny, ben amunt, la característica i enyorada silueta dentada de la serra alterna el blanc de les canals amb la grisor dels espadats, tan falsament immutables com sempre, doncs em comenten d'una grossa esllavissada esdevinguda de fa poc, i són molts els cops que he trepitjat els seus inestables tarters.
En semblants circumstàncies sembla fàcil de travessar, la frontera, i arribar a aquelles terres de més enllà on hom pot arribar a creure que tot és possible. És així que curull de convenciment enceto el camí, però trobo el bosc esclarissat pels laboriosos llenyataires, que han fet no pas poca feina, i el vell molí convertit en restaurant, la pista asfaltada, i encara em creuo amb gent que parla l'aspra llengua del país que voldria veí.
Reculo, doncs, un cop més, en cerca de la confortabilitat de l'alberg, i de la finestra estant veig com és ara la fosca qui s'ensenyoreix de les fondalades, on res resta visible, i com també la dentada serra desapareix, i és només la meva imatge la que em retorna el vidre, transformat en mirall, potser com al matí, quan un cop més he confós allò que volia veure amb allò que veia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada