I tan convincent em resulta, un cop més, la meva excel·lent secretària personal, que així vaig passant els dies i les setmanes, els mesos i els anys, immers en una atrafegada monotonia on sempre hi ha alguna cosa a fer i poc temps per pensar en un mateix, doncs, a més feina feta, més feina per fer. Fins que un dia el cor se m'atura i algú legalment qualificat per fer-ho certifica la meva defunció a causa, és clar, d'una aturada cardíaca. I allà, còmodament estès en el lleig taüt de fusta que m'ha estat assignat, envoltat de quatre coneguts i saludats que la fan petar, penso si potser no m'hauré errat, si tal vegada no hagués hagut de dur una altra vida, qui sap quina, no sempre amatent de fer tot allò que se'm demanava, no sempre capficat a complir amb professionalitat tota comanda que se'm feia, no sempre temorós d'espifiar-la. Però ara, és clar, ja és massa tard per penediments, més encara quan veig com dos operaris del tanatori, que vesteixen unes desafortunades jaquetes creuades, s'apressen a ajustar la tapa i resto embolcallat per la foscor, avinentesa que aprofito per tancar els ulls i deixar que la consciència m'abandoni, podent, a la fi, descansar.
En pau, diuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada