Afortunadament l'autobús ha quedat aturat a l'alçada de la plaça Lesseps, on el vint-i-dos té una parada molt concorreguda. No és aleshores estrany que siguin molts els passatgers que pugin al vehicle, amb no pocs dels quals coincideixo cada matí, i són ells els encarregats de treure del seu error al caporal dels Mossos, en fer-li evident que jo no sóc pas el cap de cap escamot, sinó, només, un usuari del transport públic que s'ha comportat amb heroica exemplaritat en enfrontar-se amb aparent èxit a un perillós escamot de psicòpates homicides. El caporal, aleshores, es treu una petita medalla de llautó de la butxaca dreta de la camisa, i amb maldestra solemnitat em condecora i m'encaixa la mà, tot expressant-me la seva més sincera, diu ell, enhorabona, talment avui fos el meu aniversari, irrellevant efemèride que no crec recordar que s'esdevingui avui. Sigui com sigui, però, amb tants contratemps anem amb retard i temo de no arribar tard a deixar els nens a escola, més encara quan, mancat de conductor, l'autobús roman immòbil. Podria, és clar, aturar un taxi, que sens dubte fora un mitjà més ràpid, encara que també molt més onerós, i qui sap si potser encara trobaríem algun tipus de retenció de trànsit al llarg del recorregut que fes que la despesa feta amb el taxi resultés malaguanyada. Afortunadament, abans de prendre cap decisió, veig que ja arribem a la plaça Bonanova, avinentesa que aprofito per demanar la parada i davallar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada