Kochira wa Landau-chan desu

Jo ho hagués fet amb un rasclet, em dic, impertinent, en ser al davant d'un dels hipnòtics vídeos de Sigalit Landau que aquests dies es poden veure a la capella del MACBA.

I més enllà de la boutade trobo que potser sí, que un rasclet podria servir com a símbol d'allò que anomenem progrés, de manera que així es palesaria la nul·la diferència que hi ha en allò verament important entre tots aquells que esgarrapaven el món amb les mans nues i nosaltres mateixos, que creiem dominar la tècnica i disposem de llampants mitjans per assolir els nostres no sempre sensats desitjos. I és que tant és que hom esgarrapi a mans nues o es serveixi d'un rasclet, una piconadora o qualque altra andròmina, tota feta humana restarà esborrada, ja sigui per les salabroses aigües de la mar Morta, per la inclemència del temps, o per la decidida acció de tots aquells que provisionalment ens sobreviuran, com bé ens recorda la mateixa Landau amb uns rasclets que, ves per on, semblen ganivets.

Erīto no koe

I és sovint que una certa elit em diu amb la veu clara i ferma pròpia dels que creuen saber-ho tot què haig de fer, què haig de desitjar i què haig de creure, encara que ells, la certa elit, a creure li diuen pensar. Però allò que se'm diu que haig de fer, de desitjar i de creure no és ben bé allò que jo mateix crec voler fer, voler desitjar o voler creure, i és aleshores que resto confús, sense saber destriar quins fets, quins desitjos i quines creences poden ser més sensats i versemblants, més profitosos i abellidors, els que crec meus, o potser els d'aquesta certa elit que diu saber-ho tot i que a creure li diu pensar. Però en no poder, no saber o no voler resoldre semblant dilema, resto sense fer res, sense desitjar res i sense creure res, agraït a la certa elit que, si més no, m'ofereix el gustós respòs del dubte.

Kafka-san wa chikyū-gai no desu

Avui he provat de destriar quines de les meves creences (allò que molts en diuen idees o pensaments) em són pròpies i quines manllevades. I desprès d'uns pocs segons, doncs no és sensat malbaratar gaire temps en semblants obvietats, he convingut que cap de les meves creences m'és pròpia, i que tot el que crec ho he manllevat d'algú altre que sens dubte també ho ha manllevat d'algú altre que al seu torn també ho ha manllevat i etcètera, essent aquesta absurda creença meva, que tota creença és sempre manllevada, la prova evident que totes les teories científiques sobre l'origen del món i de la humanitat van errades. El món, l'home, existeixen des de sempre, sense que mai hi hagi hagut cap tret de sortida, cap Big Bang explosiu i expansiu a partir del qual tot començà, altrament algú hagués hagut de pensar tot allò que ara creiem, i pensar, exercir la facultat de concebre, de jutjar, d'inferir, és quelcom fora de l'abast de la ment humana, excepció feta de la de Kafka, és clar, que com tothom sap, era un extraterrestre.

Kochira wa Bauçà-sama desu (III)

I tot seguit la llista, encara que malauradament incompleta, de les paraules trobades en els heptasíl·labs de Bauçà que he hagut de cercar al diccionari per tal de capir el seu significat. Només afegir que gustós obsequiaré un exemplar del llibre de Bauçà a tots aquells capaços de memoritzar la llista i recitar-la sense embarbussar-se.

Dit això, començo: aflat, aidar, aïnar, alardó, alifara, amfisbena, anyader, antuixà, arrestar, arúspex, aulina, avolesa, badiu, baldric, barrigar, baner, batcoll, beguí, besunyar, betzol, bistre, bravada, bugre, butza, cadarn, callol, canar, cerasta, cintra, cloquer, codina, col·lotge, comminut, condiloma, conteste, cossol, cupiditat, deleteri, demble, difident, diteista, dula, duler, eixarm, emmelar, ensús, entreforc, erbi, ergàstul, esbatre, esmús, espelunca, estringar, estuba, eucràsia, evaginar, existimar, íssil, jurcar, flòbia, flòrula, flotó, flum, folc, fraula, impetrar, impuritat, letícia, llatzèries, macip, malsonyós, marmanyer, messió, napea, nèdol, nemorós, noure, obseqüent, occidu, orèada, panòptic, patoll, penyaler, procronisme, puerícia, quatern, querar-se, ramanxola, relapse, rellentós, ribald, roís, rou, rovina, saó, socoster, sull, supernal, suputar, tarquim, tempanell, torniol, torta, torterol, tossa, transient, tudar, turma, verberar, vinyòvol, vult, xalest, xiquina i xipòtol.

Sakurabando o tabemasu

Sempre hi ha qui no té prou amb la gustosa polpa de les cireres i es deixa les dents rossegant els pinyols fins arribar a les dolces llavors, riques en sucre, però també en glucòsid cianogènic. I és així que tots aquells que no tenen prou amb la gustosa polpa de les cireres resten amb les dents desfetes de tant rossegar, i sense vida, en ser el dit glucòsid cianogènic no més que cianur, popular metzina que bloqueja la cadena transportadora d'electrons, peça essencial en la oxigenació de les cèl·lules. I és aleshores que tots aquells que no tenen prou amb la gustosa polpa de les cireres moren enmig d'espectaculars i doloroses contraccions musculars, per goig i tranquil·litat de tots aquells que ja restem satisfets amb la gustosa polpa de les cireres i no tenim necessitat de rossegar cap pinyol, que acostumem a morir molt desprès, per altres causes, potser més confortables, sens dubte més sensates, i amb les dents molt més ben endreçades.

Kinō eiga o mimashita (VI)

Hi ha pel·lícules molt agradables de veure que no permeten cap reflexió posterior. D'altres, en canvi, feixugues i esgotadores de visionar, poden resultar excel·lents per fer volar coloms un cop hom és fora de la sala. Després, atenent al mateix criteri taxonòmic, hi ha un tercer i un quart grup de pel·lícules que per no resultar massa redundant ara prefereixo no esmentar. Frances Ha, de Noah Baumbach, és, sens dubte, una de les primeres.

Per dir-ho ras i curt, copiar a Truffaut en tot et pot portar a fer pel·lícules ben agradables, com ben agradables són les pel·lícules de Truffaut. En aquest sentit cal aplaudir Baumbach, doncs és molt millor copiar a Truffaut que no pas a de Sica, per exemple. Però l'agradabilíssima narrativa de Truffaut bé t'acostumava a portar a algun lloc. A Frances Ha, en canvi, la narrativa de Truffaut posada en mans de Baumbach no porta enlloc. Bé, sí, a una reflexió de no més de cinc segons, gosa de tenir els teus anys, si se'm permet copiar Bauçà. Oi que és curt? sis paraules ben triades, quatre de les quals son monosíl·labes. Per dir el mateix el senyor Baumbach, que ja no és cap fadrí, necessita vuitanta-sis minuts. Vuitanta-sis minuts, això sí, ben agradables de passar. I d'oblidar. Però provin vostès d'oblidar una pel·lícula de Truffaut. Impossible. Ni tan sols les dolentes.

Kochira wa Bauçà-sama desu (II)

...

I què deuen pensar els déus?

De segur, que bajanades,

car la tírria els té tibats...

No ho entenen, no n'aprenen.

En cada vers que crec capir em sembla endevinar la presència del poeta davant del sovint enutjós fet de viure. Així, més enllà del paisatge mític que sembla servir de marc geogràfic dels poemes, el misteriós Feu de l'Ermitatge que dóna títol al llibre, en cada manat d'heptasíl·labs crec reconèixer la quotidianitat del poeta, això és, els fets que per qualsevol altre moridor resultarien quotidians, potser banals i certament intranscendents, però que sota la particular mirada del poeta esdevenen, precisament, allò que a manca d'un millor nom acostumem a anomenar poesia. La poesia d'un foll insensat, Miquel Bauçà, que tan aviat pontifica com es lamenta, s'admira o marraneja, davant un món i uns Déus que sap sempre capriciosos i sovint hostils, i que em porten a recordar el títol d'un altre dels seus llibres, Rudiments de saviesa, la saviesa d'un Miquel Bauçà que imagino estoic i rondinaire, geniüt i violent, saberut i vanitós, tal com correspon a qui ha gosat escriure el que ell ha escrit.

Kochira wa Bauçà-sama desu (I)

Abans de res una obvietat: no passin ànsia, que a vostès no els hi faré cap mal, si de cas un dia ens trobem pel carrer.

Miquel Bauçà presentà En el Feu de l'ermitatge a l'edició de l'any mil nou-cents noranta-tres del premi Miquel de Palol. Com no podia ser altrament, Bauçà guanyà el premi, però, en contra del costum, el llibre no fou publicat. Tant és, Bauçà ja havia passat pàgina i feia el que fan els escriptors, això és, escriure. Fins aquí allò que anomenem fets, d'ara en endavant allò que no anomenem fets. Feu cap esforç Bauçà per publicar el llibre? ho dubto. Empaità Bauçà editors? no ho crec pas. Es lamentà Bauçà de no haver estat publicat? potser ni se n'assabentà. S'apuntà Bauçà a algun curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès? sens dubte. M'imagino Bauçà reclòs al pis de les Corts que li feia d'aixopluc, amb aquell sistema seu de plataformes mòbils que li permetien desplaçar-se amb gran eficàcia per l'interior de l'habitatge, tal com mostrà Villaronga en el seu documental, Poeta invisible, duent la seva curiosa i potser poc exemplar vida, però... a qui li importa la vida que dugué Bauçà? no pas a mi, és clar, però si algun cop l'hagués jo ensopegat pel carrer no dubtin que l'hagués escridassat, i d'haver disposat d'algun objecte contundent l'hagués colpejat fins a fer-lo caure, i un cop caigut l'hagués esllomat a puntades i li hagués fet saltar les dents, i tret els ulls de les conques, arrencat els cabells, i tot seguit m'hagués baixat pantalons i calçotets i m'hagués pixat sobre la seva santa persona, i encara m'hagués fregat la gossa verga fins a fer-li obsequi del saborós esperma. I si jo, que mai no seré ningú, li hagués fet tot això i més, que no li haurien d'haver fet vostès, que es fan dir escriptors? Per què a veure, desprès de Bauçà, que se suposa que han de fer tots aquells que creuen escriure?

Doko ni chīsana ari dansei ga imasu ka

Més enllà de tot indret es troba el reialme dels petits homes formiga. Diuen que per arribar-hi s'han de travessar els límits del món conegut, i si bé al llarg de la història no han estat poc els valents que hi han accedit, no són pas gaires els que n'han pogut tornar per explicar allò que allà han viscut. Tots ells ens han parlat d'uns fets certament inversemblants i han acabat els seus dies reclosos en institucions públiques destinades al confinament dels orats, talment el llarg viatge els hagués fet perdre el senderi. Avui dia, gràcies a les dades que tothora recullen els satèl·lits que orbiten al voltant del planeta, tot el món ens és ja conegut i no hi ha cap més enllà on anar per així provar d'accedir al reialme dels petits homes formiga. Amb aquest argument són ja molts els escèptics que neguen l'existència del seu reialme. On podrien ser?, es demanen saberuts. Només a les fondàries abissals, es responen ells mateixos, i allà la pressió de l'aigua esmicolaria els fràgils cossos dels petits homes formiga, la manca d'oxigen els asfixiaria, i l'absència de llum els abocaria a la follia. No, les fondàries abissals, sentencien convençuts, no són pas lloc pels petits homes formiga.

D'aquesta guisa, el reialme dels petits homes formiga sembla feliçment reclòs dins el món de les faules per infants, i encara que són molts els que n'expliquen històries, ho fan com qui explica el conte de la caputxeta o de la ventafocs, talment aquestes dues rondalles només fossin el que semblen ser, innocents entreteniments moralitzadors adreçats a la canalla. Però els llops mosseguen, els paradisos infantils s'esmicolen, i el reialme dels petits homes formiga encara és al seu lloc, allà, més enllà de tot indret conegut.

Shichiria o seifuku shita kuma ōkoku no monogatari

Gràcies a un seguit de circumstàncies del tot irrellevants que ara trobo sobrer llistar, aquests darrers dies he tingut accés a la correspondència que Dino Buzzati mantingué amb l'editor Aldo Martello arrel de la publicació de La famosa invasione degli orsi in Sicilia, i on s'explica que l'origen del llibre rau en unes il·lustracions de pingüins que Buzzati realitzà per encàrrec del parc zoològic de Milà. Enllaminit per les il·lustracions, Buzzati, sens dubte un visionari, començà a imaginar una faula protagonitzada per pingüins, que des de l'anècdota inicial anà evolucionant fins esdevenir una ucronia política on els pingüins ocupaven pacíficament l'illa de Madagascar per establir-hi una monarquia constitucional. L'editor, però, atenent a que els lectors potencials de l'obra serien infants italians, trobà desencertada la ubicació malgaixa i proposà a l'autor situar l'acció en alguna illa italiana, com ara Sardenya o Sicília. Buzzati, és clar, objectà amb sensatesa que fora inversemblant fer arribar tan amunt uns animals propis de l'hemisferi austral. Nessuno problema, respongué l'editor en una carta entusiasta, invece di pinguini sono orsi, doncs Martello era un gran aficionat a la caça de l'ós. La proposta, és clar, desplagué i indignà Buzzati, que ja tenia l'obra escrita i dibuixada, i poc que li plaia haver-la de refer de dalt a baix. L'editor, però, es mostrà inflexible, i atès que aleshores Buzzati no era ningú, La famosa invasione degli pinguini in Madagascar esdevingué la ja prou coneguda de tothom, La famosa invasione degli orsi in Sicilia.

Kochira wa Marta Ramoneda-san desu ka

Suposo que hores d'ara tothom és al cas del cas de la Central, però per si de cas en faig un breu resum: el passat vint-i-quatre de desembre Jot Down publicà una laudatòria entrevista a Marta Ramoneda, llibretera de la Central. L'entrevista, d'embafadora lectura, ràpidament començà a omplir-se de comentaris que denunciaven que la Central practicava i practica una política laboral més pròpia del sud-est asiàtic que no pas d'una llibreria presentada com a model de totes les virtuts. El trenta-u de desembre, un cop el contingut dels comentaris s'ha difós per la xarxa i sembla haver-se guanyat la simpatia de no poca gent, la Central fa públic un comunicat signat per Marta Ramoneda i pel seu soci Antonio Ramírez on es neguen totes les acusacions.

Jo, és clar, no sé pas si hi ha res, poc o molt de cert en les acusacions fetes, però em prenc la llibertat de formular la hipòtesi que sí, que tot és cert, i que tal com es pot llegir en diferents indrets, la pròpia Marta Ramoneda i Antonio Ramírez són bons llibreters, però pèssimes persones. En aquest hipotètic cas potser hauria jo de modificar els meus hàbits de compra de llibres i començar a freqüentar el local del carrer Mallorca, doncs igual que costa trobar bon servei domèstic també costa trobar bons llibreters, i si de cas algun dia tinc la sorprenent necessitat de trobar a alguna bona persona, doncs ja m'ho faré mirar.

Shijō saikō

S'explica que captivat per la seva bellesa sense parió, Zeus metamorfosà en àliga per segrestar al púber Ganímedes, que esdevingué així coper als estatges olímpics. Allà hostatjat, el formós Ganímdes s'encarregava d'omplir les copes dels Déus, a més de satisfer les ànsies sodomítiques del pare dels Déus, tal com era costum a la Grècia clàssica, on els homes adults acostumaven a disposar dels anus dels seus deixebles púbers per esbravar-se. De fet, és Plató al Timeu qui fa referència al mite de Ganímedes com una invenció cretense que justificaria les inclinacions sodomítiques de la societat minoica. Platò, però, trobava poc edificant i digne de blasme el capteniment moral dels Déus, i es demanava si el comportament de Zeus resultava moralment acceptable. I si s'ho demanava era per respondre que no, que el criteri de Zeus era sovint arbitrari i mesquí, i que, per sobre de tot, més que amb el cap semblava pensar amb el penis, quelcom impropi d'un Déu, en opinió del torracollons de Plató.

Però si de cas acceptem com jo accepto que tot Déu és fet a imatge i semblança del seu creador, ha existit mai un Déu més ben parit que Zeus Olímpic?