Només paren atenció a la possibilitat en si mateixa i el valor que hi donen depèn de la seva extensió i del període de temps durant el qual es manté just fora de l'abast de la disposició aleatòria de vistes i sons que rep el nom, en discursos poc acurats, de realitat, i que s'ha considerat, potser fins i tot entre alguns homes de les planes, que representa l'extinció de totes les possibilitats, escriu Gerald Murnane a Les planes, segons la traducció de Marta Hernàndez.
Fa ja prop d'un any, arran de la lectura d'Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, vaig restar enlluernat per la possibilitat de trobar una definició de la dita realitat, i és així que al llargs de no pas pocs dies anava jo repetint, a tort a dret, que la realitat no era més que allò que no mor. Aquests dies, en canvi, i gràcies a l'enlluernador garbuix de les interminables i perdedores frases de Murnane, vaig repetint, també a tort i a dret, que la dita realitat no és més que l'antònim de les dites possibilitats, això és, allò que tal vegada s'esdevé enlloc de tot allò que tal vegada s'hagués pogut esdevenir, és a dir, una merda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada