Crec ser de l'opinió que l'autor dels evangelis no hagués hagut de fer ressuscitar al fill de Déu i, per tant, que el cop d'efecte de la resurrecció final és un error.
Crec ser de l'opinió que el tema des evangelis és el perdó, essent com és el perdó una de les principals ensenyances d'allò que hom acostuma a anomenar cristianisme. En conseqüència, el Déu dels cristians havia de donar exemple perdonant el més imperdonable dels crims, la tortura i posterior assassinat del seu fill. Entenguem-nos-en, Déu no podia pas predicar el perdó còmodament escarxofat al cel, talment el burgés que disculpa al cambrer que vessa el cafè a l'hora de la sobretaula. Calia que el dolor punyís Déu per tal de posar en valor el seu exemple, i d'aquí, trobo, ve tot el repertori de salvatjades que ha d'entomar el fill de Déu al llarg de la Passió, com ara l'escarni, la càrrega de la creu, els cops de canya, les bufetades, la corona d'espines, la pica a l'abdomen, els claus i l'esponja avinagrada. Però la resurrecció ens torna al burgès a qui han tacat l'armilla de cafè, de manera que aquell Pare, perdona'ls, que no saben el que fan, posat en boca de qui se sap ressuscitat al cap de tres dies, lleva tot el valor a l'exemple de Déu.
Això sí, és innegable que l'efecte dramàtic és sensacional, i d'aquí, tal vegada, ve que l'autor no se'n pogués estar, a no ser, és clar, que no fos una esmena de l'editor que, no per res, és qui millor coneix al públic.