Junan

Crec ser de l'opinió que l'autor dels evangelis no hagués hagut de fer ressuscitar al fill de Déu i, per tant, que el cop d'efecte de la resurrecció final és un error.

Crec ser de l'opinió que el tema des evangelis és el perdó, essent com és el perdó una de les principals ensenyances d'allò que hom acostuma a anomenar cristianisme. En conseqüència, el Déu dels cristians havia de donar exemple perdonant el més imperdonable dels crims, la tortura i posterior assassinat del seu fill. Entenguem-nos-en, Déu no podia pas predicar el perdó còmodament escarxofat al cel, talment el burgés que disculpa al cambrer que vessa el cafè a l'hora de la sobretaula. Calia que el dolor punyís Déu per tal de posar en valor el seu exemple, i d'aquí, trobo, ve tot el repertori de salvatjades que ha d'entomar el fill de Déu al llarg de la Passió, com ara l'escarni, la càrrega de la creu, els cops de canya, les bufetades, la corona d'espines, la pica a l'abdomen, els claus i l'esponja avinagrada. Però la resurrecció ens torna al burgès a qui han tacat l'armilla de cafè, de manera que aquell Pare, perdona'ls, que no saben el que fan, posat en boca de qui se sap ressuscitat al cap de tres dies, lleva tot el valor a l'exemple de Déu.

Això sí, és innegable que l'efecte dramàtic és sensacional, i d'aquí, tal vegada, ve que l'autor no se'n pogués estar, a no ser, és clar, que no fos una esmena de l'editor que, no per res, és qui millor coneix al públic.

Ātichōku o tabemasu

Visitar físicament la ciutat de Venècia, com visitar físicament qualsevol altre indret, fa temps que em sembla una enutjosa i esgotadora insensatesa. Podent admirar les pintures de Turner o Canaletto, podent llegir a Mann, qui vol sotmetre's a les incomoditats pròpies d'un desplaçament de mil quilòmetres, tan sols per poder trepitjar les restes d'allò que potser mai no va ser?

Però circumstàncies que no venen al cas m'han portat a haver d'entomar les estretors d'avions i vaixells, i desplaçar-me fins a les poc salubres aigües venecianes. I un cop allà, no puc negar que dues imprevistes sorpreses han compensat les innegables incomoditats sofertes. Primer una petita llibreria del districte de Cannaregio, a tocar de l'església de San Giovanni Grisostomo, i, segon, unes petites i saboroses carxofes de tons violacis, carciofo violetto di Sant'Erasmo, que ofegades amb pèsols (a falta d'haver trobat faves) han resultat excel·lents, magnífiques, superbes (si se'm permet la sempre necessària exageració).

Watashi wa nani o osorete imasen ka

No tinc por de cap mal, es pot llegir aquests dies a la porta de la sala d'exposicions del convent dels Àngels, essent un tal José Antonio Hernández-Díez l'autor de tan coratjosa expressió.

I des de l'habitual frivolitat que em caracteritza, barreja d'ignorància i desídia, i sense temps per travessar la porta i provar de formar-me un judici més o menys propi, si se'm permet la grossa imprecisió, no puc més que respondre al senyor Hernández que sí, d'acord, cap mal no l'atemoreix , però... gosaria ell dir el mateix de tot allò que ens amenaça amb procurar-nos un bé?

Sasaina koto (II)

Cinc-cents homeòpates albigesos creuen la taigà. Quatre-cents ratpenats de nas porcí fan ziga-zagues. Tres-cents desdentegats bornis mengen farinetes. Dos-cents roures de fulla petita fan rotllana. Cent soldats assedegats marxen pel desert.

Els cinc-cents homeòpates albigesos arriben a la rotllana que formen els dos-cents roures de fulla petita. Els cent soldats assedegats són assetjats pels quatre-cents ratpenats de nas porcí. Els tres-cents desdentegats bornis continuen menjant farinetes.

Els cinc-cents homeòpates albigesos descansen sota l'ombra dels dos-cents roures de fulla petita. Els cent soldats assedegats foragiten els quatre-cents ratpenats de nas porcí. Els tres-cents desdentegats bornis encara continuen menjant farinetes.

Els cinc-cents homeòpates albigesos tornen a creuar la taigà. Els quatre-cents ratpenats de nas porcí tornen a fer ziga-zagues. Els tres-cents desdentegats bornis ja estan tips i fan la digestió. Els dos-cents roures de fulla petita continuen fent rotllana. Els cent soldats assedegats tornen a marxar pel desert.

Machigai (III)

Els poetes s'equivoquen.(...) Això els passa perquè en el fons no els interessen els fets, només la veritat: per això la veritat que expressen és tan autèntica que fins i tot als que per simple instint natural detesten els poetes els deixa emocionats i atemorits, escriu Faulkner a La ciutat, segons traducció de Maria Iniesta.

Només la veritat, sí, certament, i tant, doncs poc em costa reconèixer la irrellevància d'allò que s'acostuma a anomenar fets. Com tampoc em costa reconèixer que ja m'agradaria que alguna cosa s'amagués rere tal irrellevància, ni que fos la sempre desitjada veritat, i que potser sí que són aquells a qui s'acostuma a anomenar poetes els que burxen amb més aplicació sota d'allò que s'acostuma a anomenar fets. I si a alguns ens pot arribar a emocionar o esborronar el quefer d'aquells a qui s'acostuma a anomenar poetes, és, només, per la manera tan vistosa que tenen de fer veure que finalment sí que han trobat alguna cosa, avinentesa que obliga, a tots aquells a qui no se'ns acostuma a anomenar poetes, a fer veure que ens creiem allò que diuen aquells a qui sí que s'acostuma a anomenar poetes

Pātī ni ikimashita

El convidat socialment conegut i èticament compromès és el darrer en arribar a la festa. Però un cop arribat i saludats els amfitrions amb tota pompa i circumstància, l'esmentat convidat capta l'atenció de la resta de convidats amb les seves maneres amables i desimboltes, i no triga a participar de manera superficial però força llampant en totes les converses, sempre amb frases simpàtiques i enginyoses que res no volen dir, alhora que troba el vi excel·lent i les menges exquisides. I és que el convidat socialment conegut i èticament compromès mai no conversa, només s'exhibeix, repetint amb gran mestratge el que d'ell s'espera, ja sigui en una entrevista, en un míting de qualque formació anti-capitalista, o, com en aquest cas, en una festa d'aniversari.

I en contra del que potser poden donar a entendre les paraules del paràgraf anterior, el convidat socialment conegut i èticament compromès em desperta una viva simpatia, i encara que trobo que en tot s'equivoca, sempre em resulta plaent escoltar les seves paraules, que no només tenen la virtut d'estar mancades de significat, sinó que, a més, no requereixen ni accepten cap resposta.