Kita no otoko

El tema és enrevessat. La qüestió és com narrar una ficció ambientada en un temps que fa anacrònic el llenguatge parlat avui dia. Per exemple, és raonable que els actors que interpreten una ficció ambientada a la Islàndia del segle X parlin un anglès més o menys contemporani? Potser s'hauria de torturar als actors fent-los parlar una llengua inventada que provés d'imitar la sonoritat d'un islandès arcaic?

Tot plegat em recorda un relat de Lampedusa on un jove professor de grec (que fa estada en una cala recòndita i solitària) fa la coneixença d'una sirena que parla la llengua d'Homer. I és per això que, amb els anys, el professor sempre es vantarà de conèixer el grec autèntic, no com els seus companys de professió, que parlen una llengua d'una sonoritat inventada i imposada.

També tinc el record d'una pel·lícula històrica exemplar, Winstanely, de Kevin Brownlow i Andrew Mollo, on els diàlegs es reduïen al mínim i, talment el cinema mut, apareixien alguns pocs rètols que complementaven la narració. De fet, Bronwlow i Mollo van arribar a plantejar-se l'opció de fer tota la pel·lícula muda, opció que, sens dubte, jo hagués preferit. D'aquesta manera ens estalviem un element que destorba la ficció, i s'obliga el director a excel·lir en la narrativa visual, talment un Dreyer o un Murnau.

En el cas de diumenge passat, una història prou típica i tòpica sobre venjança narrada amb un encert visual admirable (però amb excessiva precipitació), haver eliminat els diàlegs (obvis i farcits de tòpics) i haver-ho reduït tot al so dels cops, dels laments, dels udols i dels crits, hauria sigut, goso afirmar, un encert revolucionari.

Fukōna katei wa, sorezore kotonaru riyū de fukōdearu

Все счастливые семьи похожи друг на друга, каждая несчастливая семья несчастлива по-своему o, el que potser ve a ser el mateix, totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera

El cas és que després d'haver llegit no pocs relats de Txékhov, potser un centenar dels més de sis-cents que diuen que va escriure, crec haver arribat a la conclusió que Txékhov, al llarg de tota la seva obra, tan sols desenvolupava la segona part de la proposició del seu admirat Tolstoi, aquest cada família infeliç ho és a la seva manera, en ser evident que els relats txékhovians són, precisament, un detallat inventari de totes les possibles maneres que hom té de ser infeliç. 

Cal, això sí, regraciar que siguin tants i tan variats els camins cap a la infelicitat, altrament l'obra de Txékhov fora d'una brevetat que faria la vida, a més d'infeliç, d'una indesitjable monotonia.

Dōjō

Hi ha ficcions inversemblants. No són poques. Algunes resulten enlluernadores. D'altres, diguem-ne que no. També hi ha ficcions previsibles. I tampoc no són poques. I també algunes resulten enlluernadores. I també, d'altres, diguem-ne que no. Exemples? No cal.

El problema és quan ensopeguem una ficció inversemblantment previsible o previsiblement inversemblant. La inversemblança, per anar bé, no pot ser mai previsible, i la previsibilitat, al seu torn, no pot resultar inversemblant. Quan allò inversemblant es fa previsible, és hora de tancar el llibre o de sortir de la sala del cinema.

El cas, però, és que la pel·lícula d'avui enllaminia. Uns títols enlluernadors, uns plans tancats molt ben trobats, uns personatges que semblaven ben construïts. Però de cop tot es fa previsible, previsiblement inversemblant, i tot es pot avançar en la seva absurditat. I, efectivament, el desenvolupament de la trama va cap allà on es preveu, sense estalviar-se res del que s'anticipa. Una llàstima, sens dubte, perquè la narració té, si més no al principi, moments esplèndids.

Watashi wa ikite imasu ka

És possible que la memòria em falli, però crec recordar que l'any mil nou-cents vuitanta-cinc, quan Espriu sembla que va morir, Brossa va dir que no, que Espriu feia anys que ja era mort, que aleshores només l'enterraven. El comentari de Brossa que, insisteixo, recordo, però no he sabut trobar recollit enlloc, va alertar al jove de disset anys que aleshores jo era: calia parar cura a diferenciar els morts dels vius, no fos cas.  Per això, sempre que em relacionava amb algú, abans de res provava d'escatir si aquell algú era viu o mort, cosa no sempre fàcil de resoldre. Una dada fonamental acostumava a ser l'ús de colònies o perfums. Si aquest ús era excessiu, em resultava clar que l'algú en qüestió provava de dissimular l'olor de podridura pròpia dels cadàvers. En cas contrari calia afinar molt l'observació, cosa no sempre fàcil per un jove.

El cas és que d'un temps ençà acostumo a fer servir un sabó de dutxa amb una forta olor d'espígol, olor que cada cop se'm fa més preuada i agradable, indispensable i imprescindible. I avui, en recordar (per raons que ara no venen al cas) la potser apòcrifa anècdota més amunt esmentada sobre Brossa i Espriu, m'ha vingut un cert i trasbalsador dubte al cap: sóc viu, o potser ja sóc mort?

Heiya

És potser el record, sigui el que sigui això del record, el que més ajuda a destriar el gra de la palla en qüestions de literatura, sigui també el que sigui això de la literatura. Per exemple, com és que recordo tant a un autor com ara Gerald Murnane, de qui només he llegit una breu novel·la? O, a l'inrevés, com és que no penso mai en Hermann Hesse, a qui tant vaig llegir de jove?

Però com la resposta a tot plegat és massa òbvia, és a dir irrellevant (com irrellevants acostumen a ser les obvietats), no caldria donar més voltes a la qüestió, si no fos... si no fos que em plau donar voltes a la qüestió i prendre en consideració la distància, la benaurada distància que tinc amb Murnane, de qui tan poc sé, a qui tan poc he llegit, a qui tan poc conec. I és que no conèixer gaire algú sigui, potser, la millor manera de fer que aquest algú ens sigui, d'alguna manera, preuat en el record.