Kochira wa Prometeu-san desu

Prometeu, fill de Jàpet i Clímenes, robà el foc als Déus per fer-ne present als humans, que n’estaven privats per decisió de Zeus, el més gran dels olímpics. Agraïts, els homes veneraren Prometeu com a protector de la civilització, li construírem temples i el glorificaren en la seva literatura. Però Zeus, venjatiu, feu encadenar Prometeu en un gran roca als confins del món, a la serralada del Caucas, a on cada nit una àliga li devorava el fetge, que tot seguit es regenerava per péixer novament al rapinyaire, nit rere nit, any rere any, fins que Hèracles, camí del jardí de les Hespèrides, desobeí el mandat diví i alliberà Prometeu.

Però, fer entrega del foc als homes, fou verament un present?

Kono hon o yomimashita

El senyor Kopfrkingl incinera cadàvers al crematori de Praga, capital de Txecoslovàquia, avui República Txeca. El senyor Kopfrkingl és un bon jan, potser una mica babau, però bon jan, sempre disposat a ajudar a qui faci falta, a donar feina a qui no en tingui, i a convidar a taula a qui es trobi sol. El senyor Kopfrkingl és abstemi, no pren alcohol i no fuma, i es lamenta pel futur del fill d’un veí seu alcohòlic, doncs, de vegades, aquestes coses s’hereten. El senyor Kopfrkingl adora a la seva muller, encara més als seus dos fills, i també a la humanitat, tota, sense excepcions, cavalls inclosos.

I el senyor Fuks, Ladislav Fuks, és qui va escriure la faula del senyor Kopfrkingl, L’incinerador de cadàvers, una narració contundent, d’una prosa exquisida, irònica i repetitiva, i, gosaria dir, d’allò més tramposa doncs, altrament, hagués pogut publicar el senyor Fuks a la Txecoslovàquia dels anys seixanta?

Uchi ni imasu ka

De tornada a ciutat fem nosa. Passegem pels carrers mil cops trepitjats i ens sentim forasters, doncs només sentim llengües estranyes que no entenem, i alhora, quan nosaltres parlem, ningú no ens entén. A les botigues ens miren amb estupefacció, i als bars, per molt (h)originals que siguin, ens corregeixen, condescendents, abans de servir-nos vi glaçat, sempre dolent, i car, caríssim.

Fins i tot a casa, entremig dels nobles edificis construïts fa cent anys pels beneficis del tèxtil, sentim les veus estrangeres dels estadants del pis del costat, avui italians, convertit part en apartament per turistes, part en dormitori per a immigrants al servei dels primers, doncs nosaltres, per si no ho havia dit, fem nosa.

Natsu-yasumi

Visitem Besalú i quedem molt descontents amb la vil·la, doncs el paviment dels carrers és del tot irregular, intransitable pel cotxet de la petita A., i l’orxata que prenem a la plaça dita de la Llibertat és lamentable. A Joanetes, en canvi, restem complaguts, molt, tot i el toc de campanes que espanta a la petita, que pren pit sota una porxada, al costat del cementiri, alhora que jo llegeixo i recordo que vint-i-sis anys enrere ja vaig seure sota la mateixa porxada, quan encara estava més prim que ara, costa de creure. A Olot comprem cireres del Canadà i aigua del Japó, trobem coneguts i prenem més orxata; a la fageda mirem d’extraviar-nos, endebades, en un laberint de faigs; i per tot trobem obres dels RCR, una plaga. Tornem a Hostalets, a passejar, del dret i del revés, fins a tres cops, sis, doncs cal retornar al punt de partida per agafar el Renault que ens han deixat i anar a comprar al Caprabo de les Presses o a la cooperativa de Verntallat, a on comprem vi de Gandesa i sardines de Roses. I sempre, sobre els nostres caps, aliè a tot, el Puigsacalm, a on, sembla mentida però és ver, encara no hi he pujat.

Això, però, no han estat les vacances, i ara. Les vacances han estat les prop de dues mil pàgines llegides.